Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Eix nacional o eix social?

Què fou primer, l'ou o la gallina? La humanitat es fa aquesta pregunta des de temps immemorial. Un debat semblant existeix als nostres països des de fa algunes dècades, pràcticament des que sorgiren organitzacions polítiques i socials d'alliberament nacional. I, de manera recurrent, enfront dels partidaris de la independència dels Països Catalans, junts o per separat, hi ha qui oposa la defensa dels drets de les persones. Primer són els drets socials, llavors serà el moment de defensar els drets nacionals. El més urgent, diuen alguns, és crear llocs de treball, aturar els desnonaments, garantir una renda mínima a les persones més necessitades... i així un llarg etcètera que omple els programes dels partits polítics, especialment els dels més progressistes. No s'oposen a l'exercici del dret d'autodeterminació, fins i tot alguns sempre ho han incorporat en el programa sota l'eufemisme “dret a decidir”. Però quan se'ls demana concreció, s'escapen amb un genèric, tots ho hem de poder decidir tot. El problema sorgeix a l'hora de definir aquests “tots” i el “tot”. Qui són tots? Tots els catalans, tots els espanyols? I què és tot? Els pressuposts participatius, les polítiques socials... I la independència? Bé, és que... Ara no és la prioritat.

Aquest és el debat que existeix a Catalunya entre els partits polítics, sobretot després de les multitudinàries manifestacions a favor del dret d'autodeterminació. Uns sempre havien estat a favor de la independència, d'altres s'hi han sumat de manera decidida, altres hi estan clarament en contra i, finalment, hi ha els que sí, però no. Els de l'ara no toca perquè el més important són les persones. És com si els drets socials estassin en contraposició als drets nacionals. Com si no es poguessin defensar a la vegada. Com si no es pogués caminar i respirar a la vegada, en definitiva.

Aquesta posició podria tenir sentit en algun altre estat, però no a Espanya, que practica una espoliació sistemàtica dels recursos fiscals de les Illes Balears, Catalunya i el País Valencià des de la conquesta militar dels nostres territoris. Els qui diuen que donen prioritat a les polítiques socials, amb unes promeses electorals que, si es posassin en pràctica, suposarien duplicar els pressuposts dels tres territoris esmentats, haurien d'explicar d'on trauran els recursos. Perquè les mesures que proposen per disposar de més ingressos, com incrementar els imposts a les rendes altes, que ja està bé, són la xocolata del lloro, especialment quan el govern central legisla sobre els imposts transferits a les comunitats autònomes que provoca una disminució dels seus ingressos. Però, sobretot, és impossible que Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears puguin incrementar la despesa pública mentre pateixin una espoliació fiscal de tals dimensions. I no existeix cap raó objectiva per esperar que cessi aquest drenatge de recursos públics perquè el patim, de manera ininterrompuda, des de fa tres-cents anys. És impossible que els territoris que històricament han gaudit d'unes constants transferències de recursos accedeixin a reformar el sistema, per tal que sigui més igualitari.

En definitiva, la pregunta és: es podran practicar polítiques socials avançades als nostres països amb un estat propi? La resposta és sí, dependrà de la ideologia de qui governi. Al contrari, es pot augmentar la despesa pública als nostres territoris en el marc de l'Estat espanyol? La resposta és rotundament no, fins i tot si governa una majoria amb gran sensibilitat social!

Encara hi ha un altre argument: el control de les principals infraestructures és imprescindible per al desenvolupament econòmic. Catalunya i el País Valencià han patit el boicot a les infraestructures ferroviàries i de carreteres que les havien de connectar, entre elles i amb Europa. Això ha suposat un desavantatge que ha dificultat l'exportació de productes industrials i agrícoles, el turisme i les inversions, en general. A les Illes Balears mai no hem tengut el control sobre els nostres ports i aeroports, la qual cosa ha dificultat les connexions amb la Península i Europa. En conseqüència, mai no hem pogut realitzar polítiques que permetessin disminuir els sobrecosts de la insularitat i la pluriinsularitat. Ara, a més, l'Estat ha privatitzat la gestió aeroportuària, amb el risc que això comporta de perdre encara més qualitat en la gestió d'unes infraestructures bàsiques per a la nostra economia.

En definitiva, és evident que el primer són les persones, però a casa nostra no les podrem atendre adequadament ni podrem generar unes condicions de treball dignes si no som sobirans i podem disposar dels nostres recursos fiscals.

 

Etiquetes

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 23/09/2017

Consultar aquesta edició en PDF