Doña Autonomía Tarradellas

De vegades els viatges no surten ben bé com voldries. Ara em ve al cap, per exemple, una visita que vaig fer fa uns anys al departament de Santa Cruz, a Bolívia. Hi vaig anar a veure les missions que els jesuïtes van fundar a la regió de la Chiquitania, i he de dir que no en vaig quedar gens decebut, tot i que el final no va ser el que havia previst. La culpa va ser meva, ja que vaig tenir la mala pensada de perdre el passaport.

Però comencem per les missions. La de San Xavier, que recorda un xalet suís, va ser la primera que vaig visitar. Els jesuïtes que la van fundar, el 1691, es van preocupar d’ensenyar música als indis, i em va emocionar comprovar que la tradició continuava. El 1767, quan els jesuïtes van ser expulsats, els indis van seguir fabricant instruments musicals i tocant en petits grups.

Les missions de San Rafael, San Miguel i San Ignacio, restaurades a partir del 1972 gràcies a l’arquitecte austríac Hans Roth, em van encomanar una emoció semblant, que s’accentuava en sentir com els indis tocaven el violí.

Tot anava bé en aquell viatge fins que vaig descobrir, camí de l’aeroport, que havia perdut el passaport. Vaig buscar i rebuscar per tot arreu, però no era enlloc. Al final, resignat, no vaig tenir més remei que anar al consolat de Santa Cruz de la Sierra a demanar un salconduit que em permetés tornar a casa.

En el camí cap al consolat, quan el taxista va saber que jo era de Barcelona, em va dir: “Pues yo me llamo Rodrigo Tarradellas y soy bisnieto del que fue presidente de Catalunya ”. Me’l vaig quedar mirant amb escepticisme, ja que sabia que el president Tarradellas no havia estat a l’exili americà, però ell va insistir. “ Mi tía se llama Doña Autonomía Tarradellas ”, va dir, com si allò fos la prova definitiva.

Tenia altres problemes i no li vaig fer gaire cas, però quan al consolat em van dir que no tindria el salconduit fins al cap de tres dies, vaig recordar el taxista i vaig mirar de buscar Doña Autonomía. A la guia telefònica no hi era, però sí que hi havia uns quants Tarradellas. A la tercera trucada em va respondre un fill de Doña Autonomía. “ Ella no puede ponerse porque tiene 86 años y su salud flaquea, pero lo recibiremos con gusto si quiere visitarnos ”, em va convidar.

L’endemà em van rebre amb tots els honors en una casa a prop de la gran estàtua del Cristo Redentor, un monument de Santa Cruz on precisament es fan les manifestacions per reclamar autonomia per al departament. En un sofà, envoltada de fills i néts, seia Doña Autonomía, amb un vestit groc, cabells blancs, mirada lànguida i un somriure beatífic als llavis.

“ El primer Tarradellas de aquí -em va dir amb un fil de veu- fue mi padre, Emilio Tarradellas, que vino a Santa Cruz en 1910 y murió en 1944. Era catalanista y tuvo nueve hijos. Lo enterraron envuelto en la bandera catalana. A mi me puso Autonomía para celebrar la autonomía de Catalunya ”.

No semblava que Emili Tarradellas tingués cap parentesc amb el president, ja que venia d’Aspa, de les terres de Lleida. Doña Autonomía va afegir que, de petita, el pare li havia ensenyat cançons en català, però que en aquell moment no en recordava cap. S’hi va esforçar, però no hi va haver manera.

Quan ja me n’anava, però, de sobte se li va il·luminar la mirada i es va engegar a cantar Baixant de la Font del Gat. Mentre jo l’acompanyava, els fills i néts, emocionats, van esclatar en un aplaudiment unànime.

L’endemà, quan amb el salconduit a la mà vaig pujar a l’avió per tornar a casa, vaig recordar els ulls espurnejants de Doña Autonomía i vaig pensar que, malgrat tot, perdre el passaport havia valgut la pena.