ÉS UN MÉS entre els directors i directores d’instituts de les Illes que, durant aquest curs, han presentat la dimissió davant qui correspon i, tanmateix, s’han vist obligats a continuar amb la mateixa responsabilitat perquè la Conselleria d’Educació balear no sap ni resoldre els problemes que provoca (cosa que per sentit comú s’arregla amb una tornada enrere). Emili Gené, director de l’ara centenari institut Ramon Llull de Palma, afirmava ahir en una entrevista de Mercè Pinya que només començar aquest curs havia presentat la dimissió “com un gest de dignitat”, perquè “no podia permetre que se m’ordenàs obviar una decisió que havia pres el consell escolar”. Hi ha altres perles a l’entrevista, que podeu llegir a la web de l’ARA Balears si us la vàreu perdre al paper. N’hi ha d’altres, com quan diu que si la seva il·lusió era “crear un espai de debat i d’autocrítica entorn de l’educació”, s’han trobat amb un debat “tan esgotador i omnipresent sobre el TIL, que no es parla d’allò realment important. Per exemple: com fem les classes? Què podríem fer millor?”. Tant la decisió de dimitir per coherència com l’exercici d’autocrítica són, ambdós, un exemple de dignitat professional i personal. Gené no és l’únic, com deia, i no ho és almanco en un àmbit, el de la docència, que té la responsabilitat de l’educació en les seves mans, cosa que atorga més valor a l’exemple que donen. Hi ha un altre sector, el de la política, que per Balears i en el conjunt de l’Estat n’ha donat ben poques mostres, de saber que dimitir és “un gest de dignitat”. I la política o, més concretament, els polítics també tenen l’exemplaritat, o l’haurien de tenir, en un lloc entre els primers del seu llistat d’obligacions.
