Feia anys que li feia il·lusió, fins que va fer un cop de cap: jubilada i amb els fills aclarits, res no la privava de fer el tantes vegades ajornat viatge a Terra Santa. Assessorada pel rector de la parròquia de Maó on solia anar a missa, va fer el viatge amb una expedició organitzada pels franciscans custodis dels Sants Llocs. Bons organitzadors i guies experimentats, no la van decebre. Una meravella, el viatge. Quantes emocions, quanta història, i quants de problemes que tenen en aquell país, també, pobra gent.
El darrer dia de visita a Jerusalem van donar una estona lliure al grup per anar de compres per la Ciutat Vella, i la majoria van assaltar un basar. Ella s’havia fet una llisteta amb la gent a qui volia dur un detallet. Per als fills, per als germans, per a la vesina, que li regava els ramells mentre era fora. Per al rector de la parròquia, que l’havia ajudada a preparar el viatge, va triar un souvenir peculiar i significatiu: un pitjapapers d’alabastre, de forma circular, d’uns sis centímetres de diàmetre i dos de gruix; a la part superior hi havia una creu metàl·lica amb quatre petits brillants, que segur que no eren bons però ho semblaven. I al bell mig de la creu hi havia allò que li donava el seu valor: una pedreta, rodona i brunyida, de color terrós. Girant la peça, una etiqueta adhesiva enganxada a la base explicava que aquesta pedreta procedia directament del Gòlgota, el turó dels afores de Jerusalem on, segons la tradició, fou crucificat Nostre Senyor. Va estar a punt de comprar-ne també un per a ella, de pitjapapers del Gòlgota, però el preu li va fer arrufar el nas. Però per al rector sí, mesquí, s’ho ben mereixia.
D’açò fa més de vint anys. El capellà, avui a una altra parròquia, conserva el pitjapapers de Terra Santa damunt la taula del despatx. L’altre dia va rebre la visita d’un vell amic que va fer feina molts anys a una fàbrica de bijuteria de Maó. L’amic està jubilat, i la fàbrica ja no existeix. Però de seguida va reconèixer la peça:
—Mira, açò ho fèiem nosaltres.
—Segur? —va fer el mossèn, entre sorprès i incrèdul.
—I tant. En vam fer a milers. Ho encomanava un moro, un estranger.
—Caram. M’ho va dur de Terra Santa una feligresa, ja fa una partida d’anys...
—Sí, és clar. El moro deia que aquesta pedreta era del Calvari, però què vols que et digui, jo no m’ho vaig acabar de creure mai. Em pens que ens entabanava.
El capellà va sospirar i va alçar les celles, pensant que 'sic transit gloria mundi', i es va recordar d’aquell venedor xerraire que, també fa devers vint anys, anava per Maó de casa en casa intentant encolomar unes figuretes de fang que feia portar directament des de l’Índia. Sa mare del mossèn va picar i n’hi va comprar una, i un dia, mentre la netejava, va descobrir que el venedor s’havia oblidat de treure, de davall el peu, l’etiqueta que identificava aquell exòtic talismà com 'made in Spain'.
Avui en dia ja no passa res d’açò, perquè la majoria d’aquelles fàbriques que feien bijuteria i articles de regal per a l’exportació han tancat. A Menorca es feien 'botafumeiros' en miniatura per vendre a Santiago, espases i panòplies de Toledo, autèntiques torres Eiffel parisenques en miniatura, i pistoles de corsari anglès que es podien comprar a les Antilles.
Ara tenim turistes que vénen a Menorca i volen comprar coses autèntiques d’aquí, res d’exotismes d’origen incert ni de souvenirs fabricats en sèrie. Els turistes d’avui prefereixen les botigues amb sabor local, la denominació d’origen, el producte amb solera d’arrels ancestrals, mentre que les sevillanes de plàstic, els toros-botella amb sangria i els capells de mexicà fa temps que van a la baixa. Tot açò que hi hem guanyat. Encara que, tots ho sabem, també es fan avarques a la Xina, la sobrassada duu un vuitanta-cinc per cent de porc foraster, i certes figuretes de ceràmica que representen una menorquina amb rebosillo, millor no aixecar-les per mirar-ne l’etiqueta.
