Peça ‘històrica’ creada per Sebastià AlzamoraEstimat amic i mestre Blai,
Vós que sabeu esperar dins la impaciència, vós que des d’aquella Cala Figuera (que tant enyoro) sabeu parleu de qüènsies i de quàsies sense perdre el fil del soliloqui que us emana de l’ànima mateixa, entendreu de ben segur a què em refereixo quan us dic que em sento descoratjat [...]. Com deia Gramsci (que no compta entre els meus pensadors predilectes, però que no per això deixa de tenir raó), el que és vell no acaba de morir, i el que és nou no acaba de néixer. Més aviat succeeix que el que és vell encara es veu amb cor d’exterminar allò que és nou, incipient i germinal. Us suposo al corrent de la ignominiosa mort, aquí mateix a Barcelona, que ha hagut de sofrir Salvador Puig Antich, un jove de poc més de vint anys que va gosar alçar-se contra aquesta gasòfia que ens governa. A ell li ha correspost fer de boc expiatori, i jo, que no puc dir que combregués exactament amb les seves idees ni amb la seva visió del món, em sento culpable del fet que la meva poesia no contribueixi més ni millor a la imprescindible eradicació de la infàmia.
[...] Què podem fer, mestre Bonet? Tant vós com jo escrivim versos, de la millor manera que ens donen a entendre Déu o el Diable (vós molt millor que jo, naturalment, perquè teniu Déu i el Diable simultàniament a favor vostre). Però amb això no n’hi ha prou, ni de bon tros. Vull imaginar un futur millor després de la mort del sàtrapa, que no pot trigar gaire a arribar, però m’inquieta pensar que les generacions següents siguin capaces de repetir els pitjors comportaments de la nostra. Suposo que em falta fe. Vós, que sou home de fe, quina opinió teniu sobre el que us dic?
[...] Enyoro el ficus del vostre corral, i l’atenció exquisida de la vostra mare, que sempre té a punt el pot de mel i la infusió de camamilla. Beseu-li les mans, de part del vostre afectíssim, etc”.
