El Caravaggio que va comprar el pare Ubach de Montserrat

BarcelonaSant Jeroni és el patró dels estudiosos de la Bíblia. El 1915 el pare Bonaventura Ubach, del monestir de Montserrat, estava destinat com a professor de llengües semítiques al Pontifici Ateneu de Sant Anselm i va comprar una pintura del sant, atribuïda aleshores a Josep de Ribera, per al monestir de Montserrat. Però el 1943 la història d’aquesta pintura va fer un gir, després que Roberto Longhi, el gran estudiós de Caravaggio, l’atribuís a l’artista milanès, tal com recorda l’antiquari Artur Ramon a Sant Jeroni penitent de Caravaggio, la segona monografia que el monestir dedica a les joies de la seva col·lecció, després de la que va dedicar a El venedor de tapissos, de Marià Fortuny.

L’adquisició de Sant Jeroni penitent, datat pels volts del 1605, és una d’aquelles sorpreses que el mercat de l’art dóna en ocasions molt comptades. El pare Ubach va comprar la pintura el 1915 a la subhasta dels béns de la família Magni, juntament amb d’altres, perquè va trobar bonica aquella imatge del seu patró, recorda Ramon, que cita una carta del pare Ubach en què parlava de la compra: “Pel que fa al preu, l’equivalent actual a uns 180 euros, no cal fer-ne massa cas, puix que es tracta d’un regateig de preus en què un bon grapat de lires més amunt o més avall no té massa importància”.

La vida convertida en pintura

Per Artur Ramon, Caravaggio va ser un artista que va canviar la història de la pintura. “Talment com Shakespeare, Caravaggio troba la pintura en la vida, en la dialèctica dels sentiments. Els més moderns, encara, veuran Caravaggio com un precursor del cineasta, una persona capaç de convertir el gran retaule dels seus personatges en acció pura, en l’embrió d’una pel·lícula”, afirma. Així i tot, el pintor va caure en l’oblit durant tres segles i no es va tornar a recuperar fins que l’historiador Roberto Longhi va donar valor al seu llegat i li va dedicar una gran exposició el 1951, en la qual hi havia el quadre de Montserrat.

De fet, Longhi també va descobrir l’obra a la col·lecció Magni el 1914 i en va fer un apunt al seu quadern que va publicar en un article el 1943. L’historiador de l’art Joan Ainaud de Lasarte va ser qui va relacionar l’obra de què parlava Longhi amb la pintura de Montserrat i el seu homòleg italià Maurizio Marini va afirmar que era el Sant Jeroni que hi havia a la col·lecció de la família Giustiniani, patrons de Caravaggio. Caravaggio el va pintar un any abans de matar un rival d’un joc de pilota i d’haver de fugir de Roma de manera precipitada. Arran d’això, i del fet que els últims anys visqués com un nòmada en diferents ciutats del sud d’Itàlia fins que va morir a Porto Ercole el 1610, s’ha estès fins avui la seva fama d’artista maleït.

Sant Jeroni petinent s’ha exposat fora del monestir de Montserrat quinze vegades. Es tracta del primer dels tres quadres que l’artista va dedicar a aquest tema. La pintura es va restaurar als tallers del Museu del Prado el 2005. Gràcies als estudis que s’hi van fer es va poder observar que Caravaggio va modificar dos dels dits de la mà esquerra de la figura per afegir-hi una pedra amb la qual es dóna cops damunt el pit. Segons explica Artur Ramon, aquest canvi en l’actitud del personatge es deu, probablement, a la demanda que li van fer els clients de l’obra.

Actualment es coneixen una vuitantena d’obres del pintor, “moltes menys” de les que devia pintar, diu l’antiquari. A l’Estat, a més del Sant Jeroni de Montserrat, hi ha tres obres més del pintor: David i Goliat, al Museu del Prado; Salomé, al Palacio Real de Madrid, i Santa Caterina d’Alexandria, al Museu Thyssen.

El 1976 es va produir un episodi lamentable pel que fa a les obres de l’artista a Espanya: es va permetre l’exportació de La crucifixió de sant Andreu, provinent de la col·lecció Arnaiz, perquè es dubtava de l’atribució. És una obra autògrafa de l’artista i actualment és una de les joies del Museu d’Art de Cleveland. “Sempre m’ha semblat que el balanç dels Caravaggios espanyols és molt pobre, sobretot si considerem que l’artista va treballar a la Llombardia i als regnes de Nàpols i Sicília, uns territoris que aleshores pertanyien a la Corona d’Espanya”, subratlla Artur Ramon.