Publicitat
Publicitat

DRET A DECIDIR

La tercera via es juga l’última carta els mesos vinents

48 hores abans del debat al Congrés, Madrid assumeix que cal alternativa

Massa sovint, a Espanya, els grans debats polítics sembla que es fan reals només quan aterren a Madrid. El cop de porta que la consulta rebrà dimarts al Congrés provocarà, evidentment, un salt de pantalla del procés a Catalunya. Però també interpel·larà directament els espanyols que volen una sortida negociada a la situació per frenar in extremis la independència. Els partidaris de l’anomenada tercera via -la singularització- tenen al davant uns mesos decisius: des del 25 de maig, la data de les eleccions europees, fins a principis de setembre, abans del dia 11. La nova mostra de força de l’Assemblea Nacional Catalana durant la Diada suposarà un altre punt d’acceleració, l’inici d’una altra etapa fins al 9-N.

En alguns sectors de la societat espanyola hi ha neguit i un marcat pessimisme per la falta de gestos entre Mariano Rajoy i Artur Mas. Hi ha la convicció, a més, que ara ja només es pot donar una resposta profunda a la reclamació de la majoria de la societat catalana. Difícilment el president de la Generalitat estarà en condicions de repetir la síndrome Tarradellas, de què ja parlava Pasqual Maragall en els anys de l’Estatut: la sensació de sortir satisfet de la Moncloa i tenir la convicció d’haver perdut la partida tan bon punt s’arriba a l’aeroport de Barajas (ara rebatejat amb el nom d’Adolfo Suárez). L’enrocament de la Moncloa inquieta, també, la capital espanyola.

Com s’evidenciarà dimarts, els populars es mantenen inflexibles en la defensa que la sobirania és en el conjunt dels ciutadans espanyols. És un intent de dibuixar amb precisió quin és el terreny de joc i els mínims que no estan disposats a traspassar, en bona mesura compartits amb el PSOE. A partir d’aquí, esperen un punt d’inflexió per obrir canals de diàleg, amb la vista posada en el finançament: es tracta de buscar un sistema que, sense trencar la multilateralitat, avanci cap a un model a la carta per a Catalunya a partir del repartiment d’impostos i servint-se de les balances fiscals. Una operació que no començarà a concretar-se fins després de les eleccions europees.

Diversos analistes polítics consultats per l’ARA tenen clar que amb això, però, no n’hi haurà prou. Caldria un cert blindatge jurídic. Com afirma José Antonio Zarzalejos, hi ha marge, per exemple, “per a singularitzacions a través d’un títol habilitant a la disposició addicional cinquena” de la carta magna. Més escèptic, Fernando Ónega avisa que obrir el meló constitucional no és garantia de poder encaixar els elements que són innegociables per a uns i altres.

La ‘via Margallo’

Tot i que el ministre d’Afers Estrangers, José Manuel García-Margallo, s’ha convertit en el principal ariet contra el sobiranisme, els que el coneixen afirmen que és el ministre que fa més temps que dóna voltes -i escriu- sobre l’encaix de Catalunya. En diverses ocasions ha proposat obrir una reflexió que pivoti sobre tres qüestions: llengua i cultura, diners i infraestructures. Segons ell, es podrien abordar sense necessitat d’una gran trencadissa. El camí que ha deixat entreveure -allunyat de la reformulació federal de l’Estat que voldrien els socialistes- s’inspira en un dictamen del Consell d’Estat del 2006, encarregat per l’expresident José Luis Rodríguez Zapatero sobre una eventual reforma constitucional. La idea de fons passaria per delimitar amb claredat les competències de cada administració (i evitar la síndrome Tarradellas ), com si fos un tractat de la UE. Fa vuit anys, el govern del PSOE ja instava a una “europeïtzació” del text del 1978, amb elements com una “clàusula d’integració”. En una conversa recent al diari Abc, Rajoy va confessar, enigmàtic, que la “gran reforma de la Constitució vindrà d’Europa”.

Sense negociar la sobirania però buscant gruix es mou una tercera via que es farà més visible a Madrid a partir d’ara.

RE