Publicitat
Publicitat

Mallorquinarro

Pareix que al president José Ramón Bauzá li han fet arribar que la seva actitud contrària a la nostra llengua i el seguidisme que fa del PP madrileny li podrien passar factura electoral. Sobretot alguns batles, que manegen enquestes molt negatives, li haurien aconsellat fer un cop d’imatge i mostrar-se més proper a la Part Forana de Mallorca, especialment. La veritat és que els estrategs no ho tenen fàcil amb el protagonista de la pel·lícula, més semblant a qui popularment es qualifica de “pijo madrileño” que a un “mallorquí de tota la vida”, per utilitzar una expressió pepera. I, vet aquí que organitzen un acte del PP al poble que ha estat el bressol de les mobilitzacions pageses més nombroses: Campos. L’escenificació no pot ser més representativa de les essències de la mallorquinitat: una escala de peu plena de sobrassades penjades. En aquest escenari, el protagonista es mostra exultant i llança la seva proclama: “el PP és el primer defensor de lo nostro ”, una expressió un tant ambigua, però que representa la màxima identificació amb uns valors -no sabem quins!- que no poden ser més mallorquins.

Dies més tard, l’artista torna a interpretar el mateix paper. En un ple del Parlament, al portaveu de MÉS, Biel Barceló, li entima: “vostès defensen el català de Barcelona”, amb la clara intenció de treure del terreny de joc un adversari polític, justament aquell a qui les enquestes diuen que puja més electoralment; mentre que ell, per contra, es mostra defensor de la llengua que parlen els mallorquins.

Les cartes sobre la taula, l’estratègia no pot ser més simple: nosaltres, el PP, som els defensors de la mallorquinitat; vostès estan venuts a la pèrfida Catalunya, la que sempre ha tengut vocació imperial. No com Castella, que mai no ha pretès subjugar-nos lingüísticament i econòmicament.

Tot plegat ens fa pensar que Bauzá, en la seva nova imatge, encaixa més en el paper de mallorquinarro que no en el de mallorquí. El mallorquinarro és un personatge que es proclama amant de les essències mallorquines; però són unes essències que no arriben més enllà de les gastronòmiques: un bon frit, les sopes o les matances. Parlant de matances, el mallorquinarro és representat magistralment per Toni Gomila en el seu Acorar ; si l’heu vist, sabeu de què estic parlant. El mallorquinarro presumeix de la seva ignorància i s’adorna amb paraulotes vulgars, pròpies del seu concepte de mallorquinitat. Naturalment, abomina del català i dels catalans i no dubta a utilitzar alguna de les frases fetes del llenguatge popular. Voluntàriament, el mallorquinarro s’esforça a intercalar paraules castellanes en el seu mallorquí “de tota la vida”. Però, ai!, intenta parlar un castellà pulcre, encara que no sempre se’n surti. Fins i tot, alguns parlen en castellà als seus fills perquè “fa bo”.

Aquesta estratègia ha funcionat bé en altres èpoques, però amb un altre protagonista que encaixava millor en el paper -recordem la foto de Gabriel Cañellas damunt un tractor fa vint anys-. No sé què en poden pensar les noves generacions. Molts dels joves d’ara són universitaris o, en tot cas, la majoria, han estat escolaritzats en català -aquí hi ha mal-. Perquè la realitat és que el personatge que ha construït Bauzá, per molta defensa que faci de “lo nostro”, té poc remei. Encara que no s’embetumi més el cap amb brillantina, és impossible que deixi d’assemblar-se al personatge més castellà de tota la història: el Quixot. I, quan enarbora la seva llança contra els molins del catalanisme, no veim més que un personatge grotesc, estrany, que no representa cap dels nostres valors. I és que no tots els artistes serveixen per interpretar tots els personatges. De fet, el protagonista d’aquesta història es troba molt millor en els cercles de la capital que no en unes matances de Mallorca. Allà, envoltat de tota la cort madrilenya, de prínceps i de ministres, se sent realitzat. Però, als nostres ulls, només veim el mallorquí provincià que, en renegar del que és veritablement nostre, pensa que serà acollit per les esferes del poder de la capital.

En definitiva, el president Bauzá és la màxima expressió de l’autoodi, que ens han inculcat durant segles, i només el seguiran els qui pateixen la mateixa malaltia. Ara bé, si el Poble s’ha curat, només ho sabrem a les properes eleccions.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF