Publicitat
Publicitat

EL DEBAT TERRITORIAL

Madrid, districte confederal

La idea d’un tracte singular a Catalunya guanya pes davant d’un aprofundiment del ‘cafè per a tothom’

“C ada cual quiere ser cada una: / no voy a ser menos: / ¡Madrid, uno, libre, redondo, / autónomo, entero! ” Aquesta estrofa pertany a l’himne oficial de la Comunitat de Madrid, un poema humorístic compost pel filòsof Agustín García Calvo, que, seguint instruccions de Joaquín Leguina, parodia les ínfules autonomistes que van experimentar les regions espanyoles a remolc de les demandes catalanes i basques. Catalunya va acceptar amb esportivitat el cafè per a tothom com la via possible per accedir a l’autogovern, però sobre el paper qui més hi perdia era Madrid. La capital, que fins llavors havia concentrat tot el poder polític de l’Estat i en mantenia un control ferri a través de la xarxa capil·lar de governadors civils, veia amenaçada la seva posició de privilegi. La solució que van trobar la UCD i el PSOE va ser una autèntica genialitat: s’aprofitarien els límits de l’antiga província castellana de Madrid per crear un gran districte federal al voltant de la ciutat. D’aquesta manera es mataven dos pardals d’un tret: d’una banda, es configurava un poder regional madrileny en competència amb la resta, i de l’altra es creava una gran àrea econòmica que competiria amb Catalunya. Bingo!

La Comunitat de Madrid ha aconseguit els dos objectius, però aquest èxit no ha fet combregar la intel·liguèntsia madrilenya amb el cafè per a tothom i el sistema autonòmic construït sobre els plànols de la Constitució del 1978. Tres personatges tan diferents com Esperanza Aguirre, Miguel Sebastián i Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón s’han pronunciat a favor de revisar tot el sistema de manera que Catalunya rebi un tracte singular, sigui a través d’una disposició addicional a la carta magna o directament eliminant la resta de comunitats autònomes. Madrid, doncs, no sembla seduïda pel projecte federalista que abandera el PSOE de Rubalcaba, sinó que més aviat s’inclina per una recentralització general que exceptuï les anomenades comunitats històriques: Catalunya, el País Basc i Galícia.

Cap a la recentralització

Per Madrid ara es tracta de tornar a matar dos pardals d’un tret: resoldre el plet català i, de passada, recuperar el poder polític transferit a les autonomies. Aquest és el nus gordià que impedeix, ara per ara, qualsevol gran acord PP-PSOE per reformar la Constitució. La crisi ha convençut els populars, i el poderós think tank de la FAES, que el sistema autonòmic és insostenible i ineficient. Per això difícilment acceptarà una reforma que suposi aprofundir en aquesta línia. De fet, el govern espanyol camina en sentit contrari. Dues dades recents ajuden a entendre-ho: mentre que les autonomies han hagut de reduir la despesa en nòmines de funcionaris un 10%, l’administració central només ho ha fet en un 1% en els últims quatre anys ( Informe anual de comptabilitat, ministeri d’Hisenda). A més a més, Cristóbal Montoro ha defensat la recuperació de dos dels tres dies lliures anomenats moscosos i ha anunciat una nova convocatòria d’ocupació pública. Aquesta dada n’explica una altra que ha passat bastant desapercebuda però que és absolutament escandalosa: lluny de retallar-lo, l’Estat va augmentar el 2013 el seu dèficit respecte al 2012 i va ser l’administració que més es va desviar de la previsió, del 3,80% al 4,33%. L’ajust, doncs, s’està fent preferentment per una banda: l’autonòmica i municipal.

L’executiu de Mariano Rajoy, a més a més, està reforçant el paper de les diputacions, que són de les poques administracions que no perden recursos. ¿Com es combina això amb una reforma en sentit federal com la que vol el PSOE?

El somni de Madrid

La conclusió és que Madrid comença a acaronar la idea d’un nou mapa d’Espanya que combini l’autogovern per a les comunitats històriques amb un desmantellament progressiu de l’autonomia per a la resta. Un esquema que pot recollir elements confederals i que respon a la idea maragalliana de la necessària asimetria entre regions i nacions.

Quin és el problema? Doncs que les aristocràcies territorials (les baronies ) creades a l’escalf del sistema autonòmic no es deixaran desmantellar així com així. Andalusia necessitaria un tractament ad hoc, i quedaria per veure què passa al País Valencià i les Balears.

Però sobretot el PSOE, que ha estat el principal impulsor del cafè per a tothom i la solidaritat interterritorial, hauria de revisar a fons el seu programa federal i fer un salt qualitatiu, de la mà del PSC, cap a l’asimetrisme. L’altre gran obstacle és que ningú veu Rajoy embarcant-se en una operació d’aquesta envergadura, que només podria ser pilotada per un epígon de José María Aznar que exercís el paper de cabdill de la dreta. Però a Madrid hi somien, perquè es veuen a ells mateixos com un gran i poderós districte, ni que sigui una mica confederal.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF