Publicitat
Publicitat

L'últim gran home del segle XX

L'expresident sud-africà Nelson Mandela mor als 95 anys després de mesos lluitant contra una infecció pulmonar que el seu fràgil estat de salut no ha pogut superar. Els 27 anys que va passar empresonat a Ciutat del Cap van deixar-li problemes respiratoris que l'han acompanyat fins al final

Amb la mort de Nelson Mandela el món perd l'últim gran home del segle XX, una figura d'una altura i transcendència política, moral, mítica, pública i mediàtica només comparable a líders universals com Martin Luther King i Mahatma Gandhi. De ser el presoner més antic del terrible govern de l'apartheid a primer president negre de la Sud-àfrica democràtica. De premi Nobel de la pau a gran icona en la lluita contra la pobresa i per la defensa dels drets humans. Nelson Mandela, Madiba per damunt de tot al seu país, va acabar esdevenint la consciència moral, el pare protector d'una Sud-àfrica interracial, igualitària, unida i democràtica. Una Sud-àfrica ara una mica òrfena.

L'estudiant polèmic

La universitat el suspèn per haver-se unit a un boicot estudiantil

Rolihlahla Mandela va néixer a Qunu, un poble de la llavors província del Transkei. Fill d'un conseller del cap tribal, va ser el primer de la seva família a anar a l'escola (on se'l va batejar com a Nelson) i després a la Universitat de Fort Hare, on el seu nom, Rolihlahla -que vol dir crear problemes -, va semblar una predicció: el van suspendre per haver-se unit a un boicot estudiantil.

A Fort Hare va conèixer el seu mentor, Walter Sisulu, determinant en la seva vida, tant professional (van ser els primers negres a obrir despatx com advocats) com política: tots dos, amb Oliver Tambo, van acabar determinant la direcció que prendria l'històric Congrés Nacional Africà (CNA), per convertir-lo en un partit de masses que amb l'enduriment de les lleis racistes dels anys 50 respondria amb boicots, vagues i desobediència civil.

Canvi en el model de lluita

Mandela crea un braç armat després de la prohibició del CNA

L'enduriment del règim es va fer palès amb la massacre de Sharpeville el 1960, quan la policia va obrir foc contra una manifestació pacífica i va matar 69 persones. El mateix any el CNA va ser prohibit. Va ser llavors que l'habilitat de Mandela per amagar-se de la policia va fer-li guanyar el sobrenom de Pimpinela Negra. El 1962 Mandela va advocar per la lluita armada i va crear el braç armat del CNA: Umkhnto We Sizwe ( La llança de la nació ).

27 anys entre reixes

Condemna a cadena perpètua per sabotatge i atemptat al govern

"Tota la meva vida m'he dedicat a la lluita dels africans, he lluitat contra la dominació blanca i he lluitat contra la dominació negra. He desitjat la idea d'una societat democràtica i lliure en què tothom conviu en pau i amb igualtat d'oportunitats. És una idea per la qual espero viure i que espero aconseguir. Si és necessari, és un ideal pel qual estic disposat a morir".

Van ser les últimes paraules de Nelson Mandela en el judici de Rivonia el 1964, acusat de sabotatge i d'atemptar contra el govern. Les últimes paraules en llibertat d'un Nelson Mandela condemnat a cadena perpètua, que començaria un lent viacrucis que el convertiria en el reclús més famós del món i el que més anys, vint-i-set, va estar empresonat. Primer a Robben Island (una illa davant de Ciutat del Cap, ara un museu) i després a Poolsmor. Duia el número -que després passaria a la posteritat- 466/64.

A la presó va començar a aprendre afrikaans, la llengua dels seus guardians i del règim opressor. "Si parles a un home amb una llengua que entén, li parles al cap. Si parles a un home en la seva llengua, li parles al cor", diria després.

Rebuig global a l'apartheid

Les mobilitzacions dels joves dels guetos centren l'atenció mundial

Mentre els líders del CNA eren a presó, van ser els joves dels guetos els que van prendre el relleu en la lluita contra el sistema racista. La revolta de Soweto, el 1976, que va deixar milers de ferits i centenars de morts, va servir perquè el món es posicionés més fermament, amb boicots econòmics i esportius, en contra de l'apartheid.

El 1980 Oliver Tambo, exiliat al Regne Unit, va iniciar la campanya internacional Free Mandela , per l'alliberament del presoner més conegut -i alhora desconegut, ja que estava prohibit publicar la seva fotografia- del món. La Sud-àfrica blanca s'anava quedant més aïllada diplomàticament, alhora que les sancions econòmiques es començaven a notar: la substitució a la presidència de l'autocràtic Pieter Willem Botha per un de més moderat, Frederik Willem de Klerk, el 1989, va marcar l'inici de la fi del sistema racista.

Llibertat i transició

El 1990 surt de la presó i comença a negociar els primers comicis

En preparació per al seu alliberament, Mandela va ser traslladat a la presó de Victor Verster, des d'on el líder polític, en converses amb el CNA, va iniciar les negociacions per a una transició cap a una Sud-àfrica democràtica. Mandela caminaria lliure el 1990 de la mà de la seva segona dona, Winnie Mandela, de qui es divorciaria dos anys després.

El 1993 Mandela i De Klerk rebien el premi Nobel de la pau conjuntament i, cinc mesos després, Sud-àfrica, en les primeres eleccions en què ciutadans de totes les races van votar, nomenava Nelson Mandela president. Un president que, conscient de la seva tasca unificadora, va deixar el dia a dia dels immensos projectes a fer pel govern (construcció de cases als guetos i per als més pobres, electrificació de zones rurals, edificació d'escoles, reflotació de l'economia...) a Thabo Mbeki, per així centrar-se en la reconciliació i unitat nacional, així com per projectar la imatge de Sud-àfrica a escala internacional i aconseguir per al país la celebració del Mundial de futbol del 2010.

Retirada de la política

El 2004 es retira i només es deixa veure a la final del Mundial

En fer 80 anys es va casar amb Graça Machel, vídua de l'expresident de Moçambic Samora Machel. El 2001 se li va diagnosticar càncer de pròstata i el 2004 es va retirar de la vida pública. El 2005 va trencar una llança pels afectats per la sida en el seu país en reconèixer la mort per la malaltia d'un dels seus fills. Des de llavors els seus compatriotes es van avenir a veure'l en públic cada cop menys. La seva última compareixença pública va ser, precisament, a la final del Mundial, ja molt envellit.

La societat sud-africana va seguir amb un ai al cor els últims i múltiples ingressos de Mandela, el seu Madiba (nom del seu clan pel qual era popularment conegut), a l'hospital -com l'últim per una operació de pedres a la vesícula i una infecció respiratòria-, tement el moment en què quedaria òrfena.