Letargia provisional del sobiranisme basc

La sortida del líder de l’esquerra abertzale Arnaldo Otegi de la presó de Logronyo a principis del mes de març, pocs mesos abans de les eleccions basques -que estan previstes per a finals del 2016-, i la més que probable impossibilitat d’aplicar-li la inhabilitació dictada per l’Audiència Nacional perquè no pugui ocupar càrrecs públics fins al 2021, ha fet revifar amb força l’interès per la política basca. La fi de la violència; el govern d’un moderat Iñigo Urkullu (PNB), amb el suport extern del Partit Socialista d’Euskadi (PSE), que ha deixat de banda reivindicacions territorials, i la preeminència del conflicte català en els mitjans d’àmbit estatal ha fet que l’actual legislatura basca hagi passat considerablement inadvertida. La important desfeta electoral de l’esquerra abertzale en les eleccions generals (en què van perdre 116.000 vots respecte dels comicis del 2011), coincidint amb l’arribada de Podem -que aquest any se sumarà per primer cop a l’Aberri Eguna per reivindicar també el dret a decidir-, ha acabat deixant un panorama inusualment desolador per al sobiranisme basc.

De fet, les dades publicades la setmana passada pel Sociòmetre Basc 60, l’estudi demoscòpic periòdic que impulsa el govern basc, mostren com el suport a la independència al País Basc toca mínims històrics i és el més baix des que l’enquesta d’opinió es va començar a fer, l’any 1998. En efecte, actualment tan sols el 19% dels bascos que van respondre a l’enquesta es mostren favorables a la independència, enfront d’un 38% que s’hi mostren en contra. El 42% restant estan repartits entre un 30% que afirmen que hi estarien d’acord segons en quines circumstàncies es produís i el 12% que no tenen una opinió formada o no l’expressen.

¿A què es poden atribuir aquestes dades inusualment baixes de suport al projecte independentista basc? La primera de les explicacions té relació amb la dinàmica parlamentària basca. Des del 2012, Iñigo Urkullu, del sector més moderat i autonomista del PNB, governa en minoria a Vitòria amb el suport extern del PSE. Durant aquest període, el govern basc ha centrat el seu discurs i la seva actuació política principalment a combatre els efectes d’una crisi econòmica que ha afectat el País Basc en menor mesura que la resta de l’Estat. En paral·lel, les proclames sobiranistes, pròpies de l’època Ibarretxe, han sigut progressivament aparcades. Fins i tot, el lehendakari Urkullu es mostrava combatiu amb el procés català quan el novembre del 2015 va afirmar que Catalunya no podia crear un nou estat de la nit al dia, i que molt menys aquest procés podia fer-se per la via unilateral.

Una economia robusta

Tampoc no és menys important la situació econòmica i política del País Basc en l’explicació de per què el sobiranisme passa per un moment baix. El concert econòmic dóna una autonomia efectiva molt àmplia al govern basc, que durant els anys de la crisi ha pogut viure a recer de les grans retallades en els serveis públics. L’economia basca funciona, cosa que es reflecteix en els nivells de satisfacció entre els bascos amb els propis governs locals (72%), amb les diputacions forals (63%) i amb la Lendahakaritza (65%), i que contrasta amb la satisfacció dels bascos amb el govern central (18%). De manera similar, la satisfacció amb el funcionament de la democràcia al País Basc (62%) queda molt per sobre de la satisfacció dels bascos amb el funcionament de la democràcia a Espanya (29%).

Així doncs, les dades sembla que apunten a l’existència d’una certa letargia sobiranista al País Basc. Tot i que els bascos perceben que les coses a Euskadi funcionen molt millor que a la resta de l’Estat i no estan en absolut satisfets amb la manera d’actuar des de Madrid, la flexibilitat que dóna el fet de disposar de recursos econòmics per dur a terme les polítiques públiques pròpies i la dificultat de tirar endavant la construcció d’un nou estat amb l’oposició frontal dels governs espanyols -com s’ha demostrat en el cas català- poden haver contribuït de manera important a aquesta solució pragmatista. Dit d’una altra manera: tot i que una part important de la societat basca admet que la independència podria reportar beneficis per al país (escenificat en aquest 30% de ciutadans que diuen que hi estarien a favor en funció de les circumstàncies), els costos i les incerteses associades a aquest procés són avui en dia superiors als beneficis que el model actual a dins d’Espanya sembla que els proporciona.

Amb tot, que el sobiranisme basc passi per un moment certament letàrgic no significa que se l’hagi d’acomiadar definitivament de l’escena política d’Euskadi. L’efecte Otegi, l’arrossegament del debat sobiranista català i una possible discussió del sistema foral basc per part de partits com Ciutadans (tot i que improbable pel blindatge unànime de tots els partits bascos) poden fer-lo rebrotar amb força.

El precedent de Juan José Ibarretxe

El precedent d’Ibarretxe pesa al País Basc. El lehendakari de Laudio va explorar, com ningú havia fet abans a l’Estat, els límits institucionals de l’autogovern i l’autodeterminació amb una iniciativa de reforma estatutària d’estat lliure associat, que va arribar a defensar al Congrés el 2004, així com una proposta de consulta sobre el futur d’Euskadi que seria rebutjada pel Tribunal Constitucional amb la sentència del 2008. En certa manera, el procés català ha sigut un déjà-vu per als bascos, almenys fins a la consulta del 9-N.

El PNB manté avui l’antiga línia convergent del peix al cove, però mira de reüll el procés català. La recomposició política que podria comportar la candidatura d’Otegi, juntament amb un Podem proper en el dret a decidir, podria desencallar la via política cap a la pau i la sobirania que el líder abertzale va defensar a Anoeta. I és que el baix suport conjuntural d’avui a la independència podria variar a mesura que s’acostin els comicis bascos, sobretot si es conforma una opció secessionista clara i el procés català avança. El nou temps polític, sense la presència d’ETA, podria comportar també una onada sobiranista. La transició basca podria iniciar-se a la tardor, amb tres quartes parts de la cambra de Vitòria a favor del dret a decidir.