Independentisme vs. ultradreta: un binomi inseparable
HistoriadorFets com les agressions ultradretanes de València del 9 d’octubre o la concentració extremista de Saragossa del 24 de setembre contra la trobada de càrrecs electes convocada per Podem projecten la idea que l’ultranacionalisme espanyol repunta amb el secessionisme català i pot irrompre políticament. És així? Responem a aquesta qüestió tot seguit a partir de tres reflexions.
La situació actual no és novetat
Per valorar la situació actual cal tenir present que les manifestacions agressives contra la independència són inherents a l’ultrapatriotisme espanyol des que va sorgir, a finals del segle XIX, per oposar-se al secessionisme cubà. Amb la desfeta de 1898 va arrelar el temor que el regionalisme convertís Catalunya en una “segona Cuba”. Ja el 1918 l’anomenada Liga Patriótica Española (LPE) va denunciar que hi havia catalanistes desitjosos d’assolir una independència “impuesta por el mandato de Europa”, aprofitant la conferència de pau de la Gran Guerra. Aquesta idea va persistir i el setembre de 1934 (la vigília dels Fets d’Octubre) José Antonio Primo de Rivera creia que la Generalitat proclamaria la independència amb suport internacional i l’Estat s’hauria d’enfrontar a “la anti-España de las potencias europeas”. La por al trossejament d’Espanya va reaparèixer durant la Transició, quan la ultradreta va veure el catalanisme com el primer pas cap al separatisme. Avui, doncs, contemplem l’enèsima mobilització contra la ruptura d’Espanya.
Presència al carrer no vol dir vots
En el marc actual sembla difícil que l’extrema dreta tregui rèdits a les urnes perquè -com veurem- no té una força vertebrada que aglutini el gruix del seu espectre ideològic ni líders coneguts. A més, cal no oblidar que fer bandera de temes que inquieten la societat (en aquest cas la unitat d’Espanya) no implica un suport mecànic a les urnes. Ho il·lustra la Plataforma Adelante Catalunya, que va concórrer a les eleccions del 2006 amb el lema “ ¡Defendemos Cataluña, Defendemos España! ”, i va preconitzar derogar el nou Estatut i defensar el bilingüisme. Fins i tot el seu lema el 12 d’Octubre del 2007 va ser el que s’ha imposat enguany: “Orgulloso de ser español”. Tanmateix, només va captar 2.529 vots.
Un procés d’acumulació de forces?
En gran mesura el futur proper de l’extrema dreta depèn de com Mariano Rajoy afronti el conflicte de Catalunya: si no evita que es cronifiqui o decep els sectors ultrapatriotes pot crear-se un espai polític a la seva dreta. Però això no implica necessàriament que irrompi al Congrés una opció extremista, perquè avui només hi ha dues forces que difícilment poden competir amb èxit amb el PP: Vox i la federació Respeto (que aplega PxC, España 2000 i el Partido por la Libertad).
Què podem concloure de tot plegat? Que l’ultranacionalisme espanyol, esperonat pel secessionisme, avui -més que esdevenir capaç de vertebrar una alternativa al PP- forma un potent grup de pressió. Arribats aquí s’albiren dos eventuals escenaris: un és que el mapa polític no conegui canvis perquè Rajoy és capaç d’aglutinar aquest electorat bel·licós (sense que això impliqui que el PP sigui ultradretà); l’altre és que aquest ultrapatriotisme iniciï un procés d’acumulació de forces ideològicament transversal, com va fer l’independentisme d’ençà del 2012. Si això succeeix, possiblement més d’hora que tard es visualitzarà en la política espanyola per vies ara difícils de preveure, com poden ser partits, associacions o una involució autonòmica.
