15/05/2016

C’s i PP: la frontera més gran i permeable

3 min
C’s i PP: la frontera més gran i permeable

Politòleg de la UBNo sembla gaire probable, ara com ara, que hi hagi grans moviments de votants entre les eleccions del 20 de desembre i les del 26 de juny. Els canvis que hi pugui haver tindran més aviat relació amb la conformació de coalicions electorals o amb la desmobilització selectiva d’alguna part de l’electorat. En tot cas, si hi hagués transvasaments de vot importants entre candidatures, a hores d’ara sembla que el més probable és que fossin entre Ciutadans i el PP, o viceversa. Amb les dades a la mà, aquesta és ara la frontera electoral més nombrosa i permeable.

C’s i PP: la frontera més gran i permeable

La batalla de Podem i IU per superar els socialistes atraurà molta atenció mediàtica, però l’altra clau de les eleccions serà la lluita entre Mariano Rajoy i Albert Rivera pel seu electorat fronterer. La digestió del pacte C’s-PSOE i dels escàndols de corrupció del PP amb el lògic desgast de Rajoy segurament seran els eixos d’un enfrontament que pot ser decisiu per a la possibilitat de conformar majories al Congrés.

Però, com és aquesta frontera? Pel que sabem, al desembre C’s va resultar atractiu per a un segment d’antics votants del PP: els més urbans, joves i amb un estatus socioeconòmic més elevat. La formació de Rivera, de fet, sembla haver-se especialitzat a Espanya en un votant d’alt estatus socioeconòmic, cosa que representa una certa novetat respecte al vot que recull a Catalunya, on combina aquest votant de classe social alta atret pel liberalisme amb certa penetració als barris populars amb l’ham unionista.

A Espanya no té la dualitat de què gaudeix a Catalunya, doncs, i és el partit que mostra un patró de classe més clar en el seu electorat. El PP, en canvi, va resistir millor entre l’electorat conservador més tradicional: gent gran, de municipis més petits, jubilats i classes mitjanes tradicionals, amb nivells d’estudis i d’ingressos més baixos. Un electorat menys volàtil i amb una tendència participativa més consistent.

En tot cas, i malgrat aquesta divisió funcional entre les dues formacions, encara hi ha un flux potencial d’intercanvi de votants que caldrà seguir amb atenció. Per estimar-ne la magnitud, ens fixem en els últims baròmetres del Centre d’Investigacions Sociològiques, en què, a més de demanar als enquestats a qui van votar el 20-D, se’ls demana quina probabilitat tindrien de donar suport a cadascun dels partits, en una escala de 0 a 10.

Creuant aquestes dues preguntes podem observar que allà on hi ha més votants d’una opció amb una probabilitat elevada de votar-ne una altra (més enllà de la parella Podem-IU) és entre el PP i Ciutadans. Al gener, un 21% dels votants de Ciutadans declaraven tenir una probabilitat d’entre 7 i 10 de votar el PP, però a l’abril la xifra s’havia reduït fins al 13%. La resta, es distribueixen entre un 49% que declaren molt poca probabilitat de votar el PP, i un 38% que s’ubiquen en posicions intermèdies de l’escala (entre 4 i 6). Crida l’atenció, tanmateix, que el flux potencial, en sentit invers, té les mateixes proporcions aproximades. Un 14% dels votants del PP podrien anar, potencialment, a C’s. En aquest cas, la frontera també s’ha reduït una mica des del gener, quan eren el 17% els que declaraven una probabilitat alta de votar Rivera.

Un equilibri que es pot trencar

Òbviament, un 14% dels votants del PP representa, en nombres absoluts, al voltant d’un milió de vots, mentre que un 13% dels de C’s són poc més de 400.000. Per això, si es mantingués aquest equilibri fins al juny, el saldo final beneficiaria Rivera. Cal tenir en compte, tanmateix, que estem parlant de conversions potencials, i no decidides: si ens fixem només en els que tenen clar que faran el pas del PP a C’s o dels liberals als conservadors les xifres són molt més baixes. A l’abril, un 6,3% dels votants de Rajoy el 20-D volien votar C’s, i un 5,7% dels de Rivera farien el camí invers.

Aquest equilibri relatiu podria trencar-se en una direcció o una altra en la recta final cap a les eleccions. En tot cas, el que sabem és que és en aquesta frontera on, ara com ara, hi ha més potencial de moviments. I no és sorprenent: és habitual que els electors tinguin més facilitat per moure’s entre opcions dins del mateix bloc ideològic que no pas per creuar les línies que separen els grans blocs de partits.

stats