Política 16/06/2013

Bipartidisme en crisi: una radiografia

El fenomen que fa anys que viu Catalunya s'estén a Espanya

Xavier Casals
3 min

HistoriadorEl bipartidisme PP-PSOE s'acaba tal com l'hem conegut fins ara: una alternança tranquil·la al poder amb suports puntuals. El sondeig del CIS del maig apuntava que sumarien el 62,2% dels vots i una enquesta d'El País del 19 de maig els donava el 53,7% sumats. La seva tendència a la baixa seria estructural, ja que a les espanyoles van passar del 83,7% al 73,3% el 2008 i el 2011 respectivament. Pugen UPyD i IU i es dibuixaria un escenari multipartidista. En aquest marc, aparicions com la de José María Aznar apunten que el panorama es pot complicar. Com?

Anem a pams. El multipartidisme ja és visible a la perifèria (sobretot en Parlaments autonòmics) i s'inicià a Catalunya fa una dècada amb la irrupció de PxC i CUP a les municipals del 2003, seguides per C's a les catalanes del 2006 i SI a les del 2010. El pentapartidisme català (CiU, ERC, PSC, PP i ICV) ha baixat en benefici de nous actors. I ara passa al conjunt de l'Estat.

Catalunya és un laboratori polític ideal per infantar partits que combinen defensa d'identitat (catalana, espanyola o autòctona davant d'immigració) i protesta anti- establishment . Crítics amb la classe política (una "casta" segons SI i la PxC), volen encarnar una revolta ciutadana ("Rebel·la't!" és un lema de C's) i restaurar una democràcia desvirtuada pels grans partits (la CUP vol "destituir el Parlament autonòmic" i refundar-lo com a "lliure, sobirà i radicalment democràtic"). En suma, conformar partits-moviment amb noms d'aplec civil ("ciutadans", "plataforma") o de valors ("solidaritat", "unitat").

Aquests trets caracteritzen noves formacions. UPyD, per exemple, vol "tornar als ciutadans el control de la política" amb propostes "vetades per l' establishment ". Però és una casuística cada cop més estesa.

Radicalitat democràtica

Compromís crida "la societat civil a participar de la rebel·lió democràtica". Bildu [Reunir] vol un model democràtic que prioritzi la "democràcia directa a les decisions estratègiques" i Alternativa Galega de Esquerda vol "un nou procés constituent que reconegui els referèndums vinculants".

A l'àmbit regionalista destaca el Fòrum Astúries de Francisco Álvarez-Cascos, que denuncia que PP i PSOE "parlen als asturians com es parlava als súbdits de les colònies". A la ultradreta sura España 2000 al País Valencià, "l'únic partit que defensa els espanyols".

Cal afegir a la nòmina les incursions de controvertits emprenedors que seguirien l'estela de J.M. Ruiz Mateos i Jesús Gil: a Andalusia reeixí la Unió Cordovesa (UCOR), segona força del consistori, i a Galícia fracassà Mario Conde.

El panorama mostra tres tendències. En primer lloc, l'eclosió de populismes que combinen identitat, protesta anti- establishment i afany de representar l'esfera civil. Possiblement, l'ascens serà visible a les municipals i autonòmiques, més properes al ciutadà. En segon lloc, la configuració de mapes polítics amb dos eixos nous. Un que separi vells i nous partits i un altre que oposi defensors i detractors de l'austeritat. Els darrers poden incloure des d'una Syriza fins a la ultradreta. Finalment, la irrupció de lideratges nous, tant d'insiders (polítics que creen partits, com Rosa Díez, Francisco Álvarez-Cascos o Xosé Manuel Beiras) com d' outsiders com Albert Rivera o Josep Anglada o activistes com Teresa Forcades o Arcadi Oliveres.

El sistema bastit des del 1975 s'ensorra i pot col·lapsar-se. Aznar dient que "cal cuidar les classes mitjanes i abaixar impostos" indica que l'austeritat no tan sols pot contestar-la l'esquerra, sinó també una dreta erigida en defensora d'unes classes mitjanes que paguen la crisi. Torni Aznar o no a la política, la seva figura indica una tendència de fons que pot cristal·litzar a la dreta del PP.

stats