Quan quelcom ens resulta inversemblant i no podem donar-hi una explicació lògica, sovint aplicam aquella màxima de ‘la realitat supera la ficció’. En el cas de les Balears i de la seva classe política, aquest axioma només és capaç de sintetitzar un 10% de la càrrega semàntica. Cada dia, els nostres dirigents malden per palesar que són més enllà de la realitat i, sobretot, molt més enllà de la ficció. De fet, estic per dir-vos que, quan accedeixes a un càrrec públic de rellevància, et donen les claus d’un regne màgic les tresques del qual només tu pots entendre. Per ço mateix, no hi ha un dematí que no berenem amb un titular que ens furti les ganes de beure’ns el suc de taronja acabat d’esprémer –amb la pèrdua vitamínica que això comporta–, però que té una lògica espaterrant per als rectors del nostre venidor.
En temps de la bombolla immobiliària, el somni de qualsevol balear tipus era tenir un xaletet. Podies triar entre un adossat, un apariat o una senyora casa amb piscina enmig d’una finca plena d’arbres fruiters. Tot depenia del teu poder adquisitiu. Però, ai las, va arribar #LaFebreMatas i la cosa ens va fugir de les mans. El xalet ja feia patató i havies de pujar de nivell, com al #CandyCrush. Si no vivies en una casa amb un pati senyorial amb més de 200 anys d’història eres un no-ningú i, com a conseqüència, d’uns anys ençà patim la dèria dels palaus, les torres, els merlets i altres derivats.
Els éssers humans som els únics animals que ensopegam una vegada i una altra amb la mateixa pedra. Hom pot pensar que, quan arribes a la presidència, qualque cosa hauries d’haver après dels teus predecessors. No seré jo qui negui a la presidenta el dret a comprar-se la casa que vulgui. He de dir que per molt que certs mitjans intentin embullar la troca, l’adquisició del palauet de Sant Feliu no té res a veure amb la compra hipotètica del palauet del carrer de Sant Crist. Per això, i mirau que hi he fet voltes, no acab d’entendre la imperícia tàctica de Francina Armengol. La comparació amb Jaume Matas ha estat un regal als seus detractors fàcilment estalviable. Per molta il·lusió que et faci tenir un palau o un castell, no pots fer allò que antany criticares. I sobretot, convé que et posis d’acord amb els teus assessors a l’hora de fer aclariments. En política, no hi ha res pitjor que les dobles versions.
Per la seva banda, Biel Barceló sembla voler opositar al títol de conseller #Hottie del Govern balear. Segons em conten, Felanitx encara no s’ha recuperat de la camiseta ‘imperio’ que lluïa al dinar de les festes d'El Cosso. Les xarxes en van plenes. No hi havia econacionalista que no volgués tenir una foto al costat dels braons tatuats del Kowalsky felanitxer. Jo, d’en Rodo Gener, tremolaria. I més ara que l’estrena de 'Desig' (versió del clàssic americà feta per Sergi Baos) és a punt de caramel i diuen que serà un dels plats forts de la ‘rentrée’ teatral mallorquina.
I tot aquest imperi dels sentits, aimats lectors, s’esdevenia mentre les bases de MÉS es revoltaven contra l’Agència Balear de Turisme. Ser l’únic habitant d’un microcosmos sol provocar aquest tipus d’incomprensió. El fet ‘outsider’, emperò, pot tenir els seus avantatges. El problema és quan les teves decisions afecten la vida diària de tota una comunitat. Aleshores no estam per a bromes i convé tenir les coses clares.
I avui, ja que hem xerrat de palaus, vos deix amb uns versos del mestre Pedro Salinas: ‘Para vivir no quiero /islas, palacios, torres. /¡Qué alegría más alta: /vivir en los pronombres!’. Vosaltres i jo.
