Publicitat
Publicitat

La vocació humanista

Fa cinquanta anys, el 14% dels títols universitaris es donaven a estudiants que s'especialitzaven en humanitats. En l'actualitat, als Estats Units només hi ha un 7% de llicenciats en carreres humanístiques. El nombre d'alumnes nous que entren a Harvard i es mostren interessats a especialitzar-se en humanitats ha disminuït en una tercera part durant aquesta última dècada.

Aquesta davallada s'acostuma a explicar per motius econòmics. Els titulats en finances i comptabilitat troben feina. Els de literatura, no. I sí que hi ha una mica de veritat, en això. Però les humanitats no només són objecte de la devastació provocada per un mercat laboral implacable, sinó que, a més, s'estan suïcidant perquè molts humanistes han perdut la fe en la seva pròpia empresa.

En altres temps, en les bones èpoques de les humanitats, les figures capdavanteres tenien molt clara quina era la seva missió, per la qual sentien una passió fervent. L'objectiu de les humanitats era cultivar l'essència humana, aquella part de la persona que podríem anomenar esperit, ànima o, en paraules de D.H. Lawrence, "el bosc vast i obscur".

Era la part més íntima i essencial d'una persona. Quan anem a un enterrament i sentim l'elogi del mort, normalment es parla d'aquesta part de la persona. Aquests panegírics funeraris no són currículums. Descriuen les preocupacions del difunt, la seva saviesa, sinceritat i valentia. Descriuen el milió de petits judicis morals que emanen d'aquesta regió interior.

La tasca de l'humanista era cultivar aquest terreny: posar-hi un ordre intel·lectual, educar les emocions amb art per perfeccionar-lo i oferir exemples que servissin d'inspiració per donar-li una orientació adequada.

En algun moment, però, els professionals de les humanitats van perdre la fe en aquesta missió tan elevada. Les humanitats van deixar de mirar cap a l'interior per centrar-se en l'exterior. Ja no es fixaven tant en els vells conceptes de veritat, bellesa i bondat, sinó que van començar a parar més atenció en categories polítiques i socials, com la raça, la classe i el gènere. Els professors de disciplines humanístiques es van tornar més moralistes quan es parlava de política, però més indecisos en temes de moralitat privada, perquè no volien ofendre a ningú.

A joves formals de 19 anys, amb nobles somnis de grandesa moral i comprensió de les pròpies accions, les humanitats enteses d'aquesta manera els havien de semblar per força menys transcendents i més avorrides.

Així doncs, ara les humanitats estan en crisi. I els salvadors surten al rescat. Dijous, l'Acadèmia Americana de les Arts i les Ciències va publicar un informe titulat The heart of the matter [El fons de la qüestió] en què defensa les humanitats i les ciències socials. (No cal dir que, tot i que jo era membre d'aquesta gran comissió, no em puc atribuir el mèrit dels resultats.)

L'informe és important, i l'heu de llegir. Se centra no només en els beneficis externs que poden produir les humanitats (el pensament creatiu, l'habilitat d'escriure bé), sinó també en la transformació interna que propicien (profunditat espiritual, integritat personal). A l'informe li falta una mica d'aquell zel missioner que em va impressionar tant en el meu primer any universitari, quan les humanitats estaven més en forma.

Un dels grans especialistes en història d'aquella època era un professor de la Universitat de Chicago que es deia Karl Weintraub. S'entregava en cos i ànima a transformar la vida dels seus alumnes, però, tot i així, de vegades es preguntava si se l'escoltaven. Quan ja era gran, va escriure una nota a la meva companya de curs Carol Quillen, que ara contribueix a mantenir viu aquest llegat com a presidenta del Davidson College.

«Quan ensenyo història d'Occident -va escriure Weintraub-, massa sovint hi ha moments en què de sobte em vénen ganes de posar-me a cridar: "Oh, Déu meu!, estimat alumne, per què no t'adones que aquest tema és real, molt real? És un tema que moltes vegades ha afectat l'existència mateixa d'una persona, els homes i dones històrics que estàs mirant, o que hauries d'estar mirant!"»

»Sento aquestes respostes i afirmacions que semblen paraules buides, meres formulacions verbals, però que no transmeten aquella sensació de dolor o alegria, o d'èxit o preocupació, que haurien comunicat si haguessin estat conformades pels autèntics problemes i situacions dels éssers humans d'altres èpoques per a qui aquests temes eren reals. Aquestes paraules que brollen incorpòries poden arribar a fer-me plorar, i la incapacitat de l'orador per explorar les ferides obertes que s'amaguen darrere del text em fa enfadar cada vegada més.

»Si no comparteixo ni una gota de l'amor que Pèricles sent per la seva ciutat, ¿com entendré el Discurs fúnebre ? Si sóc incapaç de captar la força de l'impuls derivat de la idea que tenia una missió especial, què entendré de Sòcrates?... ¿Com entendrem el problema de la comunitat gàlata si no experimentem en el nostre propi interior el problema que significa patir per l'acceptació de Déu?

»A vegades, quan durant una hora o més m'he esforçat, amb tot el meu entusiasme i sensibilitat, per explicar aquestes històries amb tota la força amb què jo les veig i experimento, acabo esgotat i exhaust. Crec que l'alumne ho capta, però en el fons no n'estic segur».

Professors com Weintraub eren entusiastes defensors de les humanitats. Uns quants anys en la seva companyia et deixa una marca indeleble.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 21/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF