No és la pitjor sequera que han patit les Balears ni tenim les pitjors infraestructures per afrontar-la. El règim pluviomètric de la Mediterrània gaudeix-pateix d’aquestes diferències tan pronunciades d’un any a l’altre. Dit això, que és més o menys el discurs oficial, temorós de generar alarma, tenim una sequera preocupant, amb restriccions a diversos municipis, aqüífers sobreexplotats, dessaladores al límit de producció i camps de reguiu secs. A tot això, la població ha crescut gairebé un 20% des del darrer període sense pluges i el turisme va embalat per aconseguir xifres de rècord, i les aconsegueix. No ens hem de preocupar, diuen. La tecnologia pot abastir qualsevol demanda que es generi, conclouen amb cofoia autoritat un discurs de nou-rics amb les cucales posades. Segur que podem fabricar aigua per al doble dels que som, o el triple, n’estic ben segur. Però és fer-se embulls al solitari no acanar preus i conseqüències. No voler saber què significa la barra lliure, aquesta happy hour permanent d’aigua que no vol sentir parlar de l’excepcionalitat de ser illes. Perquè som illes, i de la seca Mediterrània per més dir, i no podem viure talment ho fan en el continent humit. Aquest autisme col·lectiu i voluntari, de no voler saber en quines condicions geogràfiques vivim, i exigir l’homogeneïtzació del consum –d’aigua, en aquest cas–, és la gran mentida que cap govern vol desdir. I és tan senzill com això, com voler saber on vivim, i no és a la vora d’un cabalós riu, precisament. Voler-ho saber i que se sàpiga, malgrat que sigui una complicació en la plana imatge turística, ideal i idealitzada, que es promou, és el mínim exigible a una societat que es vol adulta. S’hi vol?
