La universitat, un vaixell a la deriva acadèmica?

En els seus començaments, la universitat era un referent en els diversos coneixements acadèmics. Sempre havia pensat que aquest era un tret consubstancial a la universitat, un tret que garantia el rigor en els ensenyaments que s'hi impartien.

Era així en el cas de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) quan vaig entrar-hi com a professor fa més de quaranta anys. En part perquè donava per fet que aquest tret pervivia, i en part enfeinat per la docència i la recerca, no vaig parar esment als canvis profunds que experimentava la meva universitat. Canvis que la submergirien no només en una mediocritat sense retorn, sinó en un preocupant desgovern acadèmic. Tot va començar amb l'atorgament de competències en la presa de decisions acadèmiques rellevants a comissions els membres de les quals podien distar molt del caràcter de referent acadèmic que haurien hagut de tenir.

En l'àmbit acadèmic la UPC no planteja cap exigència. Hi ha grups docents excel·lents, però ho són perquè ho són de mena, no per exigència de la universitat. I si apareix un grup docent incompetent, que tal com se'n trien els responsables pot ben passar, he pogut comprovar que no hi ha cap mecanisme per redreçar la situació.

He viscut una experiència a l'Escola Tècnica Superior d'Enginyeria Industrial de Barcelona (ETSEIB) que m'ha fet conèixer la manca de guiatge acadèmic a la UPC. El punt de partida va ser la detecció d'errors conceptuals greus en els exàmens -tant en els enunciats com en les respostes publicades- d'una assignatura afí a la que coordino, que pertany a la física i que es regeix per una axiomàtica rigorosa i precisa. Aquests exercicis amb errors eren difosos en un web docent juntament amb d'altres també amb errors. Vaig pensar que n'hi hauria prou a fer-ho conèixer confidencialment a la direcció de l'Escola perquè prengués immediatament mesures cautelars per evitar el perjudici que aquesta situació produïa tant a l'alumnat com al prestigi de l'ETSEIB i la UPC. La direcció, però, no es va donar per al·ludida, i això em va portar a emprendre un llarg camí de gairebé dos cursos intentat endebades que es corregís aquesta mancança. La vaig denunciar formalment als òrgans de govern implicats, des dels de l'ETSEIB fins als càrrecs més alts del rectorat.

No he obtingut cap resposta formal. Se m'ha fet arribar que tot plegat es tracta de discrepàncies en la tria, perfectament lícita, d'hipòtesis de simplificació. Afirmació feta sense coneixement de causa: l'axiomàtica de la física deixa molt clars els marges per a la tria lícita d'hipòtesis de simplificació.

A la cabina de guiatge acadèmic de la UPC no hi ha pilot. La UPC és un vaixell a la deriva acadèmica. La composició de les comissions que haurien de vetllar per l'excel·lència acadèmica resulta inadequada per garantir-la. Els pocs membres que pertanyen al professorat, amb tipologies diverses, opten per no implicar-se en qüestions que afecten companys.

Però el bon guiatge acadèmic de la universitat és fonamental per al futur de Catalunya. Es pot aconseguir introduint òrgans de govern específics que el garanteixin, però aquest no és l'únic camí. En els darrers anys s'han produït innovacions en les universitats catalanes que permeten albirar una solució en paral·lel arrelada en els canvis organitzatius en la recerca i la docència. És el cas dels instituts d'investigació interuniversitaris, creats i governats amb criteris estrictes d'excel·lència. Tot i que inicialment previstos com a instituts de recerca, algun s'ha implicat en la docència des de bon començament i altres és previsible que ho facin en un futur proper.

Un exemple el tenim en el Barcelona Graduate School of Economics, adscrita a dues universitats catalanes, l'excel·lència en recerca i formació de la qual està garantida per un consell científic que aplega més de 30 acadèmics del màxim prestigi d'arreu del món, entre els quals 11 premis Nobel. Un recent article de Jordi Badia publicat a l'ARA, L'Escola d'Arquitectura de Barcelona, a debat (7/5/2013), propugnava la creació d'un comitè de crisi format per un grup reduït d'arquitectes de reconegut prestigi que hauria d'aconseguir un estatus propi per a l'Escola dins de la UPC, que reconegués les seves singularitats.

En l'àmbit de l'enginyeria, la multidisciplinarietat és la característica més destacada. La recerca ja fa temps que hi ha donat resposta, primer amb grups de recerca interdepartamentals i més recentment amb els instituts esmentats. En amplis sectors de la universitat, la parcel·lació en centres vinculats a professions específiques i en departaments monotemàtics està passant a ser una reminiscència del passat.

En part, la nova universitat ha de renéixer de les noves unitats que la realitat docent i investigadora està configurant. I la universitat catalana té el potencial i la força creativa per tirar endavant amb èxit aquesta reconversió.