OPINIÓ
Opinió 19/05/2017

La suite francesa

i
Celestí Alomar
4 min

El títol d'aquest article l'he manllevat de la novel·la d'Irène Némirovsky, 'La Suite Francaise'. Les eleccions franceses, el Front Nacional competint per assolir la presidència, un corrent la magnitud del qual penso que només es pot explicar des de la tradició gal·la dels 'antidreyfusards' i els 'petainistes' col·laboracionistes, m’ha fet pensar en aquesta escriptora morta al camp d’extermini d’Auschwitz l’agost de 1942. Sento debilitat per aquesta novel·la seva, és com si l’autora hagués aconseguit ficar en un flascó d’essència pura l’atmosfera enrarida de l'ocupació nazi. Un relat fet sense perspectiva possible que radiografia el sentiment col·lectiu de la França del moment a través d'històries personals. Una endoscòpia social reveladora.

He manllevat el títol per contar la història d’un personatge, un dels milers de personatges anònims que lluitaren a la “resistència” contra l’ocupació nazi. La França en la qual ens hem identificat durant anys. El que vull contar és una història personal imposada, gens senzilla, d’un de tants compatriotes que al final de la Guerra Civil espanyola varen optar per continuar lluitant contra el totalitarisme al país veí. Sens dubte, a la memòria col·lectiva de les víctimes, dels exiliats, dels represaliats, que pugna per ser reconeguda i tractada amb justícia, se li corresponen milers de relats particulars. És un d’aquests al qual vull fer referència. Com molts d’ells, per ventura, relatat, en el seu dia, per la pròpia víctima, rompent el silenci imposat, a una ànima jove no contaminada en qui dipositar la memòria de la lluita no conclosa d’una víctima errant.

A França el coneixien com Monsieur Benoît, no per Oliver, el seu llinatge. Un cop jubilat va tornar a residir a Mallorca, al seu poble, a Llubí. Després de tant de temps, s'hi trobà estrany. Amb l’exili, a més del lloc, havia perdut totes les seves propietats. Va optar per instal·lar-se a Palma, primer a l’hostal Gina, a la plaça de la Llotja, i més endavant a la pensió Brondo. Habitualment se'l podia veure al Cercle de Belles Arts. Un nebot seu recorda haver-lo vist llegir Apollinaire i Descartes. Un cop a la setmana el nebot el visitava al Casal Balaguer, amb freqüència anaven a dinar junts. Així es va convertir en el dipositari de la seva memòria errant.

L’any 1936 era secretari de l’Ajuntament de Campanet. Benet Oliver, un dia, poc després de l’aixecament militar, en anar a tancar les oficines municipals, tres guàrdies civils li digueren que seria el darrer cop que ho feia i se'l van emportar pres per lliurar-lo a la Falange de sa Pobla. Va ser forçat a anar a treballar, juntament amb altres presos, en la construcció de la carretera que ara va d’Alcúdia al Port de Pollença. El capatàs de les obres de la carretera era el mateix que l’havia ordenat detenir. Durant temps va estar reclòs en una estacada de fusta amb un espai suficient només per estar dret. Per menjar li llançaven trossos de pa igual que a un animal engabiat. Després, va ser traslladat al penal de Sóller. Allà, per primera vegada va rebre la visita de la família.

A les acaballes de la guerra va ser inclòs en un intercanvi de presoners. La seva destinació va ser Catalunya, es va allistar i encara va tenir temps de participar en la batalla de l’Ebre, com a tinent de l’exèrcit. Després de la derrota, vestit amb roba de civil, va passar a França per la frontera de Le Perthus. Ell i el seu company de viatge Polo, del Ferrol, prop de Le Boulou varen saltar del camió que els portava al camp d'internament per a republicans espanyols situat a la platja d’Argelers. Camí de Tolosa pensaran a desviar-se en direcció a Bordeus amb la idea d’abordar un vaixell que els conduís a Amèrica. De fet, no hi arribaren mai: al poble de Neuvic trobaren feina a la fàbrica de sabates txeca Bata i allà varen quedar. Envaïda França pels alemanys, a les instal·lacions on treballaven varen començar a produir botes per a l’exèrcit alemany.

No havia fet un camí tan llarg per arribar a això i va decidir entrar a formar part d’un grup de la resistència conjuntament amb dos companys més, Klein i Geyer. Les primeres missions consistiren a acollir paracaigudistes i a amagar material llançat per l’aviació aliada. A mesura que avançava la guerra, i després del desembarcament de l’exèrcit aliat a Normandia, varen passar a l’acció directa de sabotatge de combois ferroviaris del govern de Vichy custodiats per antics Croix de Feu i de l’exèrcit alemany. Va entrar a París formant part de la Divisió Leclerc l’agost de 1944.

Un cop acabada la guerra, va renunciar a la nacionalitat francesa pel tracte que aquests havien donat als espanyols a Argelers i veure que antics Croix de Feu ara reapareixien com a membres de la resistència. Va tornar a Mallorca clandestinament l’any 1956 per comprovar que res del que havia estat seu ja no li pertanyia. Fustigat va tornar a França. A finals del franquisme va posar un plet a l’Estat perquè li reconeguessin la plaça de secretari d’ajuntament. El va guanyar i el destinaren a Calvià; no en va prendre mai possessió, l’únic que volia era restablir el seu honor i amb la sentència ho havia aconseguit. Algun estrany mecanisme del meu subconscient m'ha fet pensar, en un moment d’exaltació del centrisme, en la suite francesa i en Benet Oliver.

stats