És un bon temps per als estudiosos del marxisme. El món actual, el de la crisi com a nou escenari i la postveritat, genera tota mena de qüestions que don Carles i el seu col·lega Engels havien tractat amb singular perspicàcia i visió profètica. Les contradiccions del capitalisme passen per un estat d’ebullició pel qual es deuen sentir una mica alliberats de tanta reprovació com pesa damunt de les seves tombes.
El nostre petit país insular presenta algunes modalitats de contradiccions del sistema en forma especialment esclaridora. Primer va ser a Eivissa i ara ja ha començat també a Mallorca: hi ha problemes per contractar temporers forans per mor del preu de l’habitatge: els sous no permeten l’allotjament d’aquests treballadors.
El problema entorpeix la bona marxa del negoci turístic. N’hem sentit parlar a debats –bé, això de què ara diuen debats– radiofònics i televisius, hem llegit articles d’opinió escrits per especialistes en la matèria... però no s’arribava mai a esbossar una sortida, no s’assolia la forma per llogar un treballador de fora del país de manera que pogués pagar un catre, ni que fos a una porxada, mentre li durava el contracte.
Vèiem com alguns pensadors a sou d’empresaris turístics destinaven a aquesta qüestió la millor part de la seva matèria grisa. Des del sofà, servidor he estat temptat alguna vegada de comunicar-me amb aquests personatges perplexos per suggerir-los una fórmula possiblement aplicable a la situació. Ara fa uns dies, però, vaig comprendre que el meu concurs no tenia raó de ser, perquè un petit empresari eivissenc va dir públicament el que servidor hauria suggerit: augmentar el sou dels treballadors.
És clar, servidor ho hauria proposat amb una certa alegria, mentre que l’empresari ho veia com una tètrica condició ‘sine qua non’. Però ho veia, que és l’important. Al·leluia. L’empresari pitiús havia arribat per raons de força major al nucli de la complicada relació entre patrons i treballadors.
Que sàpiga, els seus col·legues encara no l’han fet matar. És un bon senyal.
