02/06/2013

La solitud del president acomplexat

2 min

José Ramón Bauzá no encaixa en el perfil de governant estimat pel seu poble. No irradia allò que Ciceró anomena "l'aura del favor popular". Ja hi ha una bona partida de pobles que s'estimen més que no s'hi acosti ni per les festes, com si la seva presència fos contrària a l'esperit de tota manifestació d'alegria: l'experiència de les tournées per pobles es pot resumir amb el títol d'un film amb Robert Mitchum, Con él llegó el escándalo . No pot fer una passa per la Part Forana sense protecció de la Guàrdia Civil. Tenir Bauzá de festa o d'inauguració pel teu poble només et durà maldecaps, em deia fa poc un batle del PP.

En resum, que no és un home estimat. És clar que sempre tendrà qui l'encobeeixi: el poder atreu les mosques, com la mel i altres productes orgànics no tan abellidors. Però en algun replec del seu cervell presidencial hi deu haver niat la maligna consciència d'una soledat només apaivagada per aduladors i tota casta de gent interessada a treure benefici de la seva proximitat. I per ventura es pregunta quin valor real té l'adhesió d'aquesta casta de persones i grups (tots ells profundament hostils a la llengua i la cultura del seu país, gent enverinada per un odi que l'ha privada de qualsevol reflex de racionalitat). Si de cas s'ho pregunta, li podríem suggerir una primera resposta: li pot posar preu, però, de valor, no en té gens.

No costa imaginar el president Bauzá en una perenne disputa interna sobre el desamor que ha recollit en dos anys de comandament. Arribà a la presidència del Govern pensant que l'experiència municipal era un bagatge suficient i que només li era menester fer una senzilla maniobra d'extrapolació. A més, no va saber calcular amb rigor la força de les idees ni l'alçada dels ideals d'aquells que havia abatut a les urnes, que potser ara respectaria si se sentís més segur de si mateix -la inseguretat genera aversió. Però va donar el braç a tòrcer, s'entregà sense lluita a aquell que havia vençut en el congrés del partit. Facilità, així, la paradoxa de deixar governar el seu principal enemic, confiant que amb els roïssos en tendria a bastament.

Quan tens l'adversari a casa i governes amb les seves idees, no acontentes l'adversari ni els teus. I saps realment quins són els teus? Arriba un moment que se t'enterboleixen les perspectives. Mirat des de fora, i si el podem conèixer pels seus fruits, podríem parlar d'un home cada dia més sol, més desconfiat, més acomplexat i irritable: i no li manquen raons -aclaparadores totes elles. Només un home molt acomplexat, per exemple, pot donar tants de poders a Antonio Gómez (o a Joana Maria Camps). Només un home tan insegur pot col·laborar amb tant d'entusiasme esburbat a la implantació de la llei Wert.

Arribarà a ser el seu propi malson.

stats