L’aparença de les coses només és una part de la seva realitat, concretament aquella part que les vol fer aparèixer d’una manera determinada, independentment de la seva veracitat. Per això les aparences canvien amb un dinamisme de què és mancat allò que representen. El lector sens dubte experimenta cada dia la sensació que massa coses no canvien d’acord amb les aparences que ens les presenten. En els comportaments del poder polític espanyol, hi podem destriar filaments que els revelen com a continuïtat de pràctiques que crèiem superades per la mort de Franco i la Transició: és un exemple, però no em puc estar de proposar-lo perquè la seva reiteració el fa tan il·lustratiu com ignominiós.
Però és que tampoc seria just quedar-nos en el franquisme com a font de tots els mals: el franquisme fou, en ell mateix, una punta de la maldat històrica d’una dreta catòlica i reaccionària. Cert, però, que va imprimir caràcter a tota una època i amb efectes duradors, que s’han filtrat pels murs constitucionals i democràtics. Ahir llegia a ‘El país’ un article de Javier Arroyo sobre la psiquiatria en temps de Franco. Resumint al màxim, personatges com Vallejo Nájera i López Ibor crearen una “ciència” que convertia la dissidència en patològica.
Què en queda, d’aquesta “ciència”? Més del que podria semblar. S’ha netejat succintament el llenguatge, però Espanya irradia encara unes doctrines que permeten tractar de beneits la majoria de catalans, per exemple. El procés sobiranista és presentat com l’abducció d’aquesta majoria per obra d’un equip capitanejat per algú amb tant de carisma com Artur Mas. El sobiranisme, per tant, seria una mena d’epidèmia mental que afectaria els que, com diuen a Menorca, van prims de cap. Si el franquisme pretenia que comunistes, maçons i altres enemics del règim patissin alguna malaltia mental, ara la pateixen –anèmia cerebral aguda?– els que no troben encaix a l’Estat i volen interrogar-se col·lectivament sobre el seu futur. I no només ells.
