La síndrome Al Pacino
Potser sense ser-ne gaire conscient Al Pacino ha fet una de les revelacions més importants de la seva biografia i, de retruc, de la història del cinema. L'actor ha confessat que va rebutjar el paper de Han Solo a Star Wars senzillament perquè no va entendre el guió. Per a molts actors dels setanta, donar vida a un mercenari de l'espai que viatja en una nau atrotinada al costat d'un enorme monstre pelut i xisclaire en una epopeia galàctica de reminiscències medievals hauria resultat una proposta desconcertant; desconcertant fins al punt de trobar-se davant la nissaga més popular del setè art (amb permís dels trekkies ), poder-ne ser el protagonista més carismàtic i, per por al que no s'entén, rebutjar el repte.
No es pot culpar Al Pacino per la seva decisió i, de fet, gairebé l'hi hauríem d'agrair. L'èxit que va tenir Harrison Ford interpretant el malcarat Han Solo va portar-lo a convertir-se més tard en el llegendari arqueòleg Indiana Jones. Déu nos en guardi d'haver hagut de suportar l'histrionisme d'Al Pacino perseguit per una bola gegant de pedra picada. Això sí, potser li haurien donat un Oscar. Però l'actitud de l'actor italoamericà posa en relleu el comportament humà davant el que no comprenem. L'acció més recurrent enfront les propostes més arriscades, sorprenents i fins i tot forassenyades és el rebuig preventiu. Un no pel que pogués passar. Un no que farà que no passi res.
El que li va passar a un actor fa quaranta anys explica avui per què les coses van com van. Al Pacino no va entendre què hi feia un contrabandista galàctic negociant amb un llimac d'una tona de pes i es va desentendre d'aquell univers. El mateix que se segueix fent davant del que escapa de la nostra comprensió. Ja sigui una nova recepta de cuina, un revolucionari sistema operatiu o un innovador plantejament polític. Si no s'entén, es rebutja i s'ha acabat la pel·lícula. O potser n'ha començat una altra que més endavant tothom entendrà. Al Pacino inclòs.
