Qui s’ha endut la música de la televisió en obert?
Alguns retalls de la meva memòria musical televisiva de joventut. Els Smiths en directe des de Madrid, davant 200.000 persones, amb un Morrissey desfermat -camisa vermella quatre talles més gran- desgranant les cançons del disc Meat is murder, a La 2. Tinet Rubira intentant entrevistar un Shane MacGowan (dels Pogues) tan cuit que el diàleg era impossible, a l’entranyable Plàstic. Els Siniestro Total a cal Wyoming, fent una versió amb acordió (!) de l’excel·lent Yo dije yeah! Mikimoto punxant a l’ Oh, Bongònia un abrasiu tema de l’imprescindible disc Automatic, de The Jesus and Mary Chain, i confessant que tantes guitarres distorsionades l’atabalaven. Els The Cure -que a mi em van salvar la vida- entrevistats a Rockopop. Les contorsions turmentadíssimes d’Ian Curtis, de Joy Division, en un especial de Sputnik sobre el grup. Podria omplir la resta del diari, els ho asseguro.
¿I què tenen en comú aquestes vinyetes, més enllà de retratar-me com un adolescent típic dels 80 amb tendència a allò que se’n deia l’ona sinistra? La resposta és: que no em va costar ni un duro (sí, parlem de l’era de les-antigues-pessetes). Tot ho vaig poder veure en televisions en obert. Públiques, per a més dades.
I ara, alguns retalls de la meva memòria musical televisiva recent. Els Death Cab for Cutie tocant a l’interior d’un taxi mentre els passegen per Londres, en un episodi de Black cab sessions. Radiohead fent-me descobrir que una bateria delicada pot fer-me plorar, tocant Videotape al programa From the basement. Veure a l’inefable xou de Jools Holland que Holly Johnson -el de Frankie Goes to Hollywood- segueix en actiu i escoltar-lo cantar So much it hurts acompanyat al piano, en una versió que supera l’enregistrada amb orquestra per al disc. I podria seguir fins a omplir el diari de demà, que a casa encara sona sempre música.
Què tenen en comú aquestes vinyetes, més enllà de retratar-me com un hipster molt a pesar meu, amb certa tendència per la música independent? La resposta és: que res d’això em va ser ofert de franc.
¿Ho podria haver aconseguit gratis? Segur: la majoria d’aquestes coses campen per la xarxa. Però el tema aquí és com la música s’ha eradicat de la dieta bàsica cultural que s’oferia des del servei públic. Hi ha encara alguns programes musicals, però són residuals o intempestius. Ja no juguen un paper formatiu i prescriptor: un nano potser no hauria anat a buscar els Smiths a la xarxa si abans no li haguessin plantat a la cara una actuació seva, interpretant a tota castanya, per exemple, What she said.
