Les nostres rondalles són plenes d’exemples de com l’ambició, dirigida per la cobdícia, ens pot menar a la desgràcia. Aquesta ensenyança ens acosta a la terrible situació que coneixem com “morir d’èxit”. D’èxits, n’hi ha de moltes naturaleses i d’altres tants formats. Sempre que aquesta expressió cobra sentit a la vida econòmica i social del nostre petit país insular, se m’imposa una imatge d’eloqüència aclaparadora.
Per la meva edat i per la que tenia en començar a fer desbarats, encara vaig poder gaudir de la qualitat paradisíaca de Formentera. Acaba que la nostra memòria és un cementiri de paradisos perduts, ja ho sabem, però hi ha pèrdues més doloroses que d’altres, i aquella Formentera en la seva nuesa esplèndida i primigènia encara extreu algunes gotes de nostàlgia als nostres cors. Ho dic en plural perquè es tracta d’una experiència que he contrastat amb altres persones, que la comparteixen i que l’amplien. Josep Pla, en parlar de la Pitiüsa menor, escriu mots com benaurança o beatitud.
Era un petit país que estava a l’alba del món, “més mar que terra” (Marià Villangómez). Aquells sopars d’Es Caló, amb base del peix que triaves a la barca amb què l’amo de l’hostal venia de recollir la xarxa. El peix posat a assecar a la platja de Migjorn. Aquella arquitectura de senzillesa fraternal, l’agricultura petita i gustosa. Les aromes que s’envolaven sota la claror del sol. Els ecos homèrics que l’oïda atenta podia capturar a l’aire blau de les nits en calma. I les figueres.
Com a catedrals esteses per protegir la terra i els humans, de dibuix intricat a l’hivern i d’ombra sòlida a l’estiu, amb aquell verd quasi blau que la tardor adornaria amb els seus mangres, marrons i ocres rovellats, amb la seva silenciosa arquitectura d’estalons per aregar la gravetat: les figueres de Formentera increpaven Rimbaud –“És el mar / mesclat al Sol”– i li exigien el reconeixement de la seva capacitat per visualitzar l’eternitat.
El turisme porta a la banalització de tot allò que és sagrat per als pobles de les colònies. Una d’aquelles catedrals botàniques fou l’elegida pels turistes com a lloc de peregrinació. Un èxit memorable. Mentre admiraven l’arbre amb l’objectiu de la càmera, els turistes aplanaven el sòl amb el seu pes, compactaven la terra i la impermeabilitzaven. Així, la terra fou privada de les quatre gotes d’aigua que els núvols deixaven caure per afegir la quota anual d’eternitat a la figuera.
Ja ho sabeu, s’assecà.
