Ahir, a Sitges i davant el més granat de l’empresariat de Catalunya, Rajoy afirmà que Espanya no era un país corrupte. Per argument, utilitzà la indiscutible honradesa de milers de càrrecs que, des de tots els àmbits de l’administració pública, serveixen a la ciutadania amb altruisme. Parla de la corrupció com d’un verí gairebé innocu en concentracions petites: milers de batles i regidors honests dilueixen l’efecte d’un corrupte declarat. És la seva estratègia per banalitzar el mal a la recerca que assimilem el robatori organitzat pel seu partit a la benèfica presència del clor en l’aigua potable. El clor, un agent tòxic, un verí mortal, diluït convenientment en les aigües garanteix la salut pública, talment el PP ens atorga pau i estabilitat malgrat la metzina corrupta que s’estén per tots els àmbits de la societat. Si el caracteritzàs la decència, explicaria que hi ha tòxics, com el mercuri, que s’acumulen en el cos i s’excusaria que gairebé la meitat de la llista electoral del seu partit a la Comunitat de Madrid acumula processos judicials, per posar el darrer dels exemples possibles. Però Rajoy, i la cacofonia constant de tots els seus acòlits, repeteix que no n’hi ha per a tant, que, si les dosis s’acosten perillosament al nivell d’alarma, ell ja es preocuparà de canviar d’analistes i augmentar el llindar. Barata jutges, imposa fiscals, promou policies per fer assumible el nivell de corrupció, talment feren, per exemple, les sucreres amb els estudis científics. Amb la benedicció de suposats investigadors, ens cruspirem bollycaos i coca-coles fins fer de l’obesitat una pandèmia, talment ara pretenen que ens empassem gürtels i palmas arenas com a productes de la modernitat.
