Un crit clar, “No volem cabrons, la Dragonera per als dragons”, retronà durant mesos per tot Mallorca. Érem molts, principalment joves, els que fa 40 anys vàrem rompre el silenci per defensar la terra de l’agressió de la cobdícia sense mesura. Molts i diversos, i ens creguérem que tenir raó, cercar arguments i aportar estudis servia per aregar la bístia que amenaçava de menjar-s’ho tot amb l’excusa de crear llocs de feina i generar progrés –per a tothom, deien–. Els dibuixos que exhibíem per justificar aturar les potencials urbanitzacions i infraestructures –què vol aquesta gent?– foren titllats de catastrofistes i exagerats. Vist quatre dècades després, ni el més agosarat demagog hauria encertat el volum de la destrossa. I sí, la lluita, directa i legal, aconseguí aturar la urbanització de la Dragonera, que avui, després de comprar-la i regar els especuladors amb doblers públics, serveix d’idíl·lica postal per vendre més cases a la costa que la té com a paradisíac horitzó. També invertírem hores i recursos per no urbanitzar es Trenc, que ara és la icona de les revistes immobiliàries, dels catàlegs dels hotels, dels webs i fullets de lloguer de cases, cotxes i iots. Segur que, en la lluita, vàrem aprendre moltes coses i ens ho passàrem bé. Aprenguérem molt, excepte a perdre. D’això, no n’hem après mai: continuam perdent totes les batalles i així, de derrota en derrota, fins al col·lapse final. I ho tornaríem i ho tornarem a fer en la creença que un dia hi haurà un poble que no es mereixi l’illa que la mediocritat i la cobdícia destrueix. Però avui cal ser sincers i reconèixer el fracàs que els dragons són els amos de la Dragonera; i els cabrons, gairebé de la resta de l’Arxipèlag.
