A la ràdio

Amb perfecta nostàlgia del passat més recent, proposo que creem un dia, un sol dia, en què els presentadors de la ràdio no puguin fer servir internet durant el programa. Un dia sense sentir el soroll del teclat. Un dia sense que puguin buscar res a la Viquipèdia. Un dia que, si volen qualsevol dada, l’hagin de demanar a un dels productors, que vagi a mirar-ho a l’enciclopèdia.

D’aquesta manera ens estalviarem aquestes entrevistes que fan on escupen dades i més dades que acaben de buscar. Que entrevisten un alpinista que anirà a escalar al Mont Blanc? Som-hi. L’alpinista els diu la temperatura que s’hi trobarà i que la muntanya és molt alta (ell ho sap, perquè és normal que ho sàpiga, és alpinista). Però vet aquí que llavors el locutor diu (després d’haver teclejat): “El Mont Blanc, eh? Recordem als oients que és, diguem-ne, oi?, el cim emblemàtic dels Alps, amb una altitud de 4.808 metres, eh que m’entenen? M’equivoco? I és el més alt de la Unió Europea”. Llavors l’alpinista li diu que sí o li diu que no en recorda exactament els metres.

Abans els locutors de ràdio indocumentats tenien un senyor al costat que els escrivia preguntes mentre feien l’entrevista complicada. A la tele, des de la cabina de la regidoria, els editors diuen coses als presentadors per l’orellera. Però a la ràdio, com que s’ho poden fer ells mateixos, és un no parar. A què treu cap donar dades que també podem buscar nosaltres amb el mòbil? ¿Es pensen de veritat que ens pensem que no ignoren res? ¿O de veritat saben que sabem que ho busquen a la Viquipèdia, però parlen per a un tipus de públic, el més ancià, que no en sap ni en sabrà mai?

Donar aquestes dades acabades de llegir, sense haver estat païdes, no fa més àgil el programa, sinó més dispers. El fa una successió d’interrupcions. Per això: qui s’atreveix a fer un dia sense teclat? Que, d’altra banda, des de casa se sent.