A què s’assembla més un català de dretes?
Hauríem d’aconseguir aplicar-nos la famosa sentència de Josep Pla sobre els espanyols. Què us semblaria?: “No hi ha res que s’assembli més a un català de dretes que un català d’esquerres”. El dia que algú, des d’Espanya, ho escrigui consternat, l’estat propi serà bufar i fer ampolles. De moment, però, malgrat els evidents i notables avenços, malgrat l’ANC i Òmnium, malgrat el vell esperit ecumènic del catalanisme polític, el català de dretes i el català d’esquerres, abans que catalans, són de dretes i d’esquerres. I qui pretengui trencar la placidesa d’aquesta seguretat és un il·lús o un traïdor a les essències ideològiques.
Cada cop que Mas i Junqueras evidencien la seva manca de sintonia, cada cop que les peces del trencaclosques sobiranista no encaixen, la classe política espanyola respira alleujada. I naturalment també respira tranquil el català que encara creu en Espanya, al qual, per cert, i per sort, tampoc no es pot aplicar l’enginy planià. El català unionista d’esquerres i el català unionista de dretes són incapaços d’unir-se, encara els pesen molt la ideologia i el partidisme. Tot i que el PSC ja li comenci a fer el joc, Societat Civil Catalana no té (encara?) prou força cohesionadora.
I la cohesió sobiranista? Ara com ara és més estètica que real. Omplim vies i pavellons, però seguim sent més identitaris ideològics que identitaris nacionals. Quan Pla va escriure la famosa sentència, els espanyols de dretes i d’esquerres es combatien a mort. Als països oficialment existents, les rivalitats són efectivament ideològiques i el patriotisme es dóna per fet. Més aviat cal rebaixar-lo per no caure en xovinismes ridículs i nacionalismes perillosos. Ja sabem que el nacionalisme d’estat és el pitjor de tots.
Però si no tens estat, què fas? ¿Segueixes tirant-te els plats pel cap? Ara que Mas l’ha espifiat amenaçant d’anul·lar el 27-S per forçar la llista unitària, suposo que ho puc repetir sense ser desqualificat per masista: la solució és, efectivament, la llista unitària. Però, esclar, no l’aconseguirem a força d’acorralar i desconfiar del possible soci. Si ERC està bloquejada en aquest punt, no se la desbloquejarà a la força, sinó amb raons i empatia. El que és segur és que si el 27-S anem a competir ideològicament i partidísticament, vencerà el català de dretes o el d’esquerres, i el país perdrà. Ho diuen les enquestes, ho diu el sentit comú, ho diu la història i ho demostra el nerviosisme dels uns i els altres, i la consegüent dificultat per mantenir el fràgil full de ruta pactat, un pacte que s’està demostrant més fruit de la pressió cívica i de la por a fer el ridícul que no pas de la convicció mútua.
O passades les municipals algú fa un cop de cap o, en contra de la demanda popular d’unitat per avançar de debò, ens encallarem de debò en aquest soporífer terreny autonomista adobat per a la picabaralla eterna: la que ens enfronta ideològicament per la gestió d’un poder estantís -¿quan ens podrem enfrontar per un poder autèntic?- i la que ens enfronta nacionalment amb el sempitern centralisme espanyol, contra el qual sempre tenim totes les de perdre (avances per un costat i t’ho prenen per l’altre; quan amb esforç d’anys has aconseguit un sistema escolar propi, ve una nova onada identitària espanyolista, ara anomenada Wert, i el fa trontollar).
Així doncs, a què s’assembla més un català de dretes? A què s’assembla més un català d’esquerres? Doncs ara mateix s’assemblen a ells mateixos. Fan bona la tautologia del “jo sóc jo”: segurs en el refugi de la seva intimitat ideològica, espantats davant la possibilitat d’haver-se de barrejar amb l’altre. S’hi atreviran? Quant temps més haurà de passar? Ho resolem ara o ho deixem per d’aquí uns anys?
