No és una cosa gaire ben vista, avui en dia. O almanco explicitar-ho, dir que ho sentim i que per això actuam com actuam, o estam com estam, o ens precipitam com ens precipitam. Es fa difícil definir-lo(s) amb paraules, a vegades. Bé, quasi sempre, perquè vol dir mostrar-nos vulnerables, dependents, amb necessitats a les quals no podem posar solució en soledat. O sí, fent gala de la nostra valentia postissa, d'aquella que ens pensam que ens fa millors i no fa més que abocar-nos a carrerons sense sortida.
N'hi ha de físics: jo en tenc un cada mes, que a vegades m'arriba fins als genolls, que em desordena tots els esquemes quotidians habituals i que, depenent de la banda que toqui, em pot arribar a inhabilitar o incapacitar durant un o dos dies. També les punxades, estirades, desplaçaments insospitats, trencaments, xapades, rapinyades, pigues que piquen i fregades que couen. Les inflamacions, les sedes de les mans, les panses, dur a l'ull un animal d'ulls grans i rodons, la boca embofigada. La saturació capil·lar de la part alta del cos quan s'acumula, que notes que s'encalenteix, que empeny al ritme de les pulsacions i és com si les temples se t'haguessin de foradar. I aquells que ens inventam, perquè les dones som molt d'inventar, ja ho sabeu, de ser histèriques, d'imaginar-nos coses irreals. Després arriben els diagnòstics que ens donen la raó o no, no arriben mai i ens pensam que en qualque moment de la nostra vida vàrem embogir.
Però a vegades no és físic: té forma de llamp de tempesta de nit d'estiu, que no cau ni una gota d'aigua, ni una, però si te trobes com un punt aïllat al mapa pot arribar a esdevenir una obra de terror amb cops de llum esfereïdors. A vegades ha tengut forma com de cap de fibló, no d'enmig de la mar, d'enmig del meu cos. Com si esbucassin, no ho sé, l'edifici de Gesa. Un renouer de vidres tintats i tota aquella pols posant-se damunt els cotxes de l'autopista interurbana, el munter de pols damunt el Palau de Congressos, damunt Can Pere Antoni, damunt la benzinera de les avingudes, damunt na Nuredunna que fliparia amb tot. Idò això. Pot tenir forma de missatge a deshora, d'autoexigència en matèria relacional o de silencis que eixorden. Pot ser que siguin per una absència irreparable o per una presència inevitable, poden venir d'un passat, amargar-te el present i acabar il·luminant-te el futur. N'hi ha de més grossos, de més petits, de més concrets i de més abstractes; n'hi ha que semblen uns Moros i Cristians passant-te per damunt i d'altres que semblen la processó de dijous sant i gotes de cera calenta i que ja no quedin confits. Alguns no saps ni d'on surten ni a on et duran i, mentre el(s) patim, dilucidar resulta una tasca de les feixugues, de les susceptibles d'ajornar, tapar o ignorar. Al final, moltes vegades, no sabem què fer-ne: no sabem on acomodar-lo ni si ho hem de fer, si l'hem d'expulsar o si l'hem d'abraçar. L'agafam amb les mans així com qui agafa un pollet bord i li deim: i ara, què, eh? Què faig amb tu?
Malgrat que hi hagi dies que tot sembli descambuixat i desordenat, no deixem que la seva flassada de llana gruixada tapi la resta. Que ens punyi(n), ens interpel·li(n) i ens etzibi(n) el que vulgui(n), però que no ens ofegui(n). Que siguem els nostres propis salvavides i tenguem una barca on ens esperi el nostre estol de mans particular. I vosaltres? Vosaltres què en feis, del(s) dolor(s)?
