Publicitat
Publicitat

La pluralitat va per barris

Seguim amb les declaracions famoses de pròcers del sistema institucional espanyol a propòsit de la governació dels catalans. Ahir el president d'Espanya, Mariano Rajoy, en va dir una de bona. No tant pel contingut de la frase en ella mateixa, que és prou trista, sinó per l'interlocutor a la qual anava dirigida. Don Mariano li va amollar el següent al senador Josep Lluís Cleries: "Vostè no pot parlar en nom de tots els catalans perquè Catalunya és un país plural". El senador Cleries, no cal dir-ho, s'havia adreçat a la màxima autoritat política d'Espanya (tret del cap d'estat, que és un rei constitucionalment no subjecte a responsabilitat) per demanar-li explicacions a compte de dos temes que tampoc no tenien res d'originals: el dèficit per a Catalunya (que Cleries demanava que fos asimètric, com el que permet la UE a Espanya) i l'afirmació del mateix Rajoy segons la qual "els estats petits no compten per a res".

La resposta de Don Mariano, com dèiem, va ser senzilla i categòrica, però deia moltes coses a la vegada. Si el senador Cleries no és qui per parlar en nom de Catalunya, perquè Catalunya és un país plural, com s'entén que el president Rajoy pugui parlar en nom d'Espanya? El president del govern d'Espanya va tenir la delicadesa de negar-se la pròpia legitimitat: "...igual com jo tampoc puc parlar en nom de tots els espanyols", va afirmar.

Rajoy, doncs, deu ser un anarquista. Segons ell, no hi ha ningú que gaudeixi d'una representativitat prou sòlida, per democràtica que sigui. Posem per cas: si la majoria absoluta que el va dur a la presidència del govern no li dóna prou potestat per parlar en nom de tots els espanyols, qui pot fer-ho? O, formulat d'una altra manera: quan Rajoy manté interlocució amb Merkel i amb l'Eurogrup, en nom de qui parla? De tots els espanyols o només d'aquells que van votar la llista que ell encapçalava? O és que Espanya no és un país plural? Quaranta-i-tants milions de persones no li suggereixen a Rajoy prou pluralitat?

Encara hi ha una altra pregunta que ens turmenta: en contra de les veus malèvoles que afirmen que no serveix per a res, ens havia semblat entendre que el Senat era una cambra de representació territorial. Si és així, i segons l'ordenament jurídic vigent ho és, a què treu cap que a un senador se li retregui que no pot parlar en nom dels ciutadans del seu territori? Perquè no tots pensen com ell? D'acord, però aleshores què li hauria dit Rajoy a un senador del PP per Catalunya? Que no podia parlar en nom de tots el catalans perquè Catalunya és massa plural?

Quantes preguntes, i com és de gran la nostra ignorància. L'únic que ens queda clar de tot plegat és que la pluralitat, a Espanya, va per barris. Catalunya és plural; però un president del PP amb majoria absoluta no té cap necessitat de ser-ho. Haguéssim començat per aquí, i ens hauríem estalviat una colla de malentesos i, sobretot, una pila de disgustos. Haurem d'avesar-nos a ser plurals davant d'un interlocutor que és monolític, sense matisos ni vergonya.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF