OPINIÓ
Opinió 26/07/2017

Les petites eternitats

i
Irene Jaume
2 min

Beneïdes vacances: tenia moltes ganes que arribassin. L'hivern ha estat molt llarg, fred i ressacós, com si carregàs tots els excessos, també, de la tardor. I la primavera ha passat tan ràpid –o va arribar tard?– que aquesta pausa ens buidarà d'ànsia exagerada per arribar a tot i de perspectives que tornen esbiaixades del desgast diari. A les persones que en podem gaudir, és clar, perquè en aquest sentit (i en d'altres, supòs), sí, som una privilegiada.

L'estiu, les vacances, la becada vital de cada any com a mètode de desconnexió de les rutines, les cares quotidianes i les obligacions i deures que ens anam carregant a la motxilla. I la buidam d'unes coses per omplir-la d'altres, molt més lleugeres. Ens hi llançam de cap i passen coses que no passen mai durant la resta de l'any: menjam les darreres cireres i albercocs, ens inflam de síndria i de meló que vessen suc i ens cau pertot, tastam el trempó en totes les seves combinacions possibles –perdonau, puristes!– i mullam el nostre pa de molla espessa fins que el plat queda ben eixut, feim horeta en haver dinat per pair, de cop ens travessa un pensament relacionat amb el món d'abans de les vacances i l'esquivam com si ballàssim un vals, bevem tota classe de beuratges amb l'excusa de la deshidratació, tocam família, la ciutat fa olor d'after-sun i de crema solar, ens trobam aquella persona en aquell lloc aquell dia que feia com, no ho sé, dos mil vint-i-tres dies que no ens trobàvem, les xigales de camí a la mar, aquell bater de sol que fa brillar la pell, les revetlles, els capficos, les ganes de compartir tot aquell clima general de felicitat amb qui justament no hi és, practicar l'esport de cagar-se en els guiris –i població autòctona, sí, d'acord– que no respecten res i tiren llosques a la platja i trepitgen les dunes i s'engaten i batalles campals i coses nazis per devers s'Arenal i Magaluf i després se'n tornen a ca seva i es riuen un poc de nosaltres. Bé, continuen rient, perquè ja ho fan quan venen. Però avui no em vull enfadar perquè el disgust no em fugiria fins, aproximadament, el gener de l'any que ve. Tot i que amb això del 'Better in winter', qui sap.

La vida, de vacances, torna espontània i despreocupada, amb el punt d'agonia final –o almanco jo el patesc– de quan s'acaben. Però mentre duren, mentre les vivim, també tenen un punt com d'eternitat fictícia, perquè hi ha sensacions i moments que sabem del cert que passaran: la saladina impregnant la pell i els cabells, aquella hora del capvespre en què tothom torna preciós amb filtre natural de llum del sol, l'harmonia i confortabilitat dels sopars a la fresca amb els peus damunt la taula o els estels del nostre cel obert i infinit d'illa d'un vespre d'estiu. Les petites eternitats de les vacances. I aquesta és la meva màxima aspiració aquest estiu: gaudir-les. Esper que vosaltres, si podeu, també ho faceu i que el setembre, artilleres i artillers de les petites batalles i revoltes quotidianes, torneu a la guerra plens de pau.

stats