On ara hi ha la benzinera BP del carrer de Manuel Azaña, just devora IB3 Ràdio, hi havia un edifici racionalista: la fàbrica Coromina. L'any 1994 el van okupar i hi van crear un Casal Llibertari, esdevenint, així, la primera okupació política a ca nostra. Jo llavors tenia 8 anys i no sé ben bé per què, però quan tres anys després, el 1997, vaig veure al diari notícies del perill de desallotjament i com lluitaven per evitar el desallotjament, em vaig obsessionar amb l'okupació. Vaig folrar la meva carpeta de l'escola amb les notícies que anava trobant i un petit paper fotocopiat del mateix Casal per fer-ne difusió que crec que em va dur mon pare; pintava el símbol okupa per tot, fins i tot, a un taller de decoració de camisetes a l'escola, me'l vaig dibuixar ben gros a una camiseta blanca nuclear –crec que el meu mestre de llavors, en Lluís, no ho entenia gaire. Jo el que no entenia era com podia ser que si aquell edifici havia estat abandonat –m'havia encarregat de crivellar mon pare i ma mare a preguntes– no deixassin utilitzar-lo a una gent que em queia bé sense conèixer-la perquè aportava pinzellades de vida i color a les parets d'un edifici que jo trobava lleig i fosc. Però en aquell moment no sabia que qualque dia ho entendria perfectament i que la meva jo adulta toparia amb el capitalisme més salvatge, l'especulació i el control social més brutals.
Tampoc no sabia que el mateix any que British Petroleum passava a ser més important que un centre social i el patrimoni fabril de la nostra ciutat, a l'altra banda del bassiot i mesos abans, també havien decidit okupar un espai. Llavors, és clar, ni em podia imaginar que deu anys després tendria la sort no només de conèixer aquell espai, sinó de respirar-lo, donar-li vida i viure'l alhora, aprendre carretades de coses, que esdevendria la meva segona casa i la meva escola durant uns anys.
Avui fa 7.305 dies que el Centre Social Autogestionat Can Vies va néixer. Just avui fa vint anys que un grup de gent jove, sense saber-ho, estava escrivint les primeres paraules d'un guió que encara ara s'està escrivint al carrer dels Jocs Florals del barri de Sants. Dins la meva carretada d'aprenentatges molts d'ells els dec a aquest espai: allà vaig aprendre què era l'heterodòxia, l'autogestió, el suport mutu, la cooperació i la lluita constant per reapropiar-nos d'una ciutat que ens volien prendre. També hi vaig aprendre a redactar notícies, a maquetar la 'Burxa', a retocar fotografies, a gestionar col·lectivament un espai, a posar tela asfàltica, a rascar parets, a pintar pancartes gegants, a entendre sentències i recursos judicials, a veure les brides i el precinte com a salvadors de situacions límit, a muntar una barra o a fer de regidora d'escenari. Allà hi vaig conèixer identitats no normatives que ni jo mateixa era conscient de la ignorància que passejava, a gestionar contradiccions, conflictes i tensions, a descobrir persones que ara són la meva família i, també, a corroborar que sempre seríem una pedra dins la sabata del poder. Una nosa. Un focus de tot allò que no es podia (ni es pot) fer a una ciutat que s'ha venut al millor postor: remoure consciències, desmercantilitzar el màxim d'esferes de les nostres vides, rebel·lar-nos contra un model imposat que no és que no ens agradàs a nosaltres, és que ha quedat demostrat que era (i és) un model destructor d'espais comuns.
Can Vies ha estat tenir la sensació de créixer amb un espai. Saber que un tros de la meva vida –i moltíssimes altres vides– roman impregnat a les parets d'un edifici que encara resta dempeus malgrat els intents d'esbucament i destrucció. Saber que el centre social és com és i continua estant on està perquè a dins hi conté centenars de vides. Centenars de fragments de totes nosaltres i de la nostra història política, social i emocional. I enguany són 20, però al número 42 de Jocs Florals continuaran dipositant-s'hi il·lusions, projectes i també resistències. Continuaran, les parets, impregnant-se de totes les vides que hi transitin i faran aquella olor de memòria i d'història quan hi entres.
“A les parets, escoltem a les parets.
A les parets, donem veu a les parets.
A les parets... S'obre el teló.
S'obre el teló i s'escriu un nou guió”.*
*cançó del disc 'Un altre camí', del grup santsenc Ràbia Positiva.
