OPINIÓ
Opinió 28/04/2017

El país que voldria que volguéssim

i
Antoni Riera Vives
3 min
El país que voldria que volguéssim

Reconec que m’apassiona el trullet polític. La brega entre partits, el combat intern (ideològic o personalista) entre faccions d’un mateix partit, els egos, les capelletes, els posicionaments i servituds dels mitjans de comunicació, les eleccions, les oscil·lacions del substrat ideològic del país... Fascinant. I tanmateix, a l’arrel de tot, a baix de tot de tot, hi trob sempre la persona.

Sempre he pensat que si fóssim un país sa tothom sentiria, més o més poc, aquest interès profund per la cosa pública. I que de l’interès, inevitablement en sortiria l’ànsia participativa.

La voluntat de participació en la vida pública, en l’arena política, hauria de ser, per tant, un fet natural per part de tots (tots) els ciutadans.

Crec que tots els qui s’hagin acostat qualque vegada a un partit polític i hi hagin volgut participar estaran d’acord amb mi que mai no hi ha cap agrupació política que presenti una coincidència absoluta amb la nostra forma originària de pensar. No passa mai. Representar un partit polític dins una institució acaba sent, per part del representant, una renúncia o un grapat de convenciments i idees que sí que havia defensat lluny de l’escó, lluny del càrrec. Diguem que aquest fet, poc o molt, és connatural a la condició política, atès que quan som representants d’un partit polític no ho som de nosaltres mateixos. Allò que sempre m’ha vengut de nou, quan ho he tocat de prop, és aquella casta de persones que, en ser-hi, en militar, en assumir la jerarquia destinen tots els seus mecanismes de reflexió, totes les seves habilitats dialèctiques a justificar allò que consideraven injustificable fins feia dos dies. Això sol passar, és clar, quan el partit és al govern, quan ha de fer concessions, quan ha de cedir. “Si cedeix el partit, cedim també nosaltres”, deu ser aquesta, la consigna?

Els partits als quals m’he sentit més pròxim ideològicament sempre han obtingut resultats minoritaris (llevat de qualque excepció recent) en tots els àmbits institucionals. Quan no hi ha hagut una dreta hegemònica, aquesta representació els ha deixat sempre en un mateix cul-de-sac: romandre a l’oposició i permetre que governi la dreta en minoria, o passar a governar com a mera comparsa sense poder real de decisió en les qüestions importants i cabdals. En el primer cas, ens sembla donar mans lliures i legitimitat als depredadors i als corruptes, als agressors de la terra i de la llengua; en el segon, ens sembla renunciar als ideals a canvi d’una cadira.

Però hi ha, per als partits petits, una tercera via, que és la que ha observat i practicat Podem en aquesta ja convulsa legislatura actual. L’ha aplicada a mitges, és clar, perquè sí que acceptaren la Presidència del Parlament, amb les histriòniques conseqüències que de ben segur el lector informat coneix. Pressionar des de defora sense malmetre el marc ideològic pot semblar una fórmula còmoda i poc compromesa, lliurada a l’estratègia de créixer a l’aguait dels errors dels adversaris. És possible. Però també és intel·ligent.

No obstant això, la meva reflexió d’avui no volia anar tant entorn de les diferents fórmules dels partits petits per arribar a formar part d’un govern com dels inconvenients d’una fórmula, la de llistes tancades, i d’un sistema, el de partits, que no fa més que desincentivar la grandesa més preuada de l’ésser humà: la capacitat individual de pensar i actuar motu proprio. Com més diversos puguem ser, com més independent arribi a ser cada persona, més coherents podrem esdevenir. Imaginem com seria un parlament (el que fos) sense servituds, sense jerarquies, sense grups parlamentaris, sense disciplina de vot, sense partits endeutats amb els bancs, sense grans empreses finançant partits, amb polítics lliures a l’encalç de la llibertat.

Hom dirà: “Això és ingovernable”. Res no és ingovernable perquè cal no oblidar que les lleis, les normes i els reglaments ens les feim nosaltres mateixos. Potser, encara, hom insistirà: “Això seria una anarquia”. Sí, una bella anarquia amb ments i consciències alliberades, franques, sinceres, transparents, triades pels seus congèneres que debatrien i proposarien amb l’únic fi de millorar el bé comú.

Així podríem fer, segurament, el país que voldria que volguéssim. Mentrestant, però, ens haurem de conformar a fascinar-nos davant la mesquinesa, la curtor de mires, les coes de palla, les enveges, els interessos i el cinisme, que solen ser, de deu vegades nou, les monedes que s’intercanvien en seu parlamentària els representants dels partits polítics.

stats