El ramat d’agost
Vacances. Quina sort. Les vacances són un luxe. Aconseguit en lluita, un dret. Vacances pagades. Segons dades de l’Idescat, un 34% de la població catalana no es va poder permetre una setmana de vacances el 2016. On anem?
Vacances. Quina sort. Ho és. Si se’n té el dret i hi ha la voluntat de fer-les. Si ens ho podem permetre, després de pagar un lloguer de pis impossible. Si no les hem canviat per la hipoteca. Fer-les com ens doni la gana. No cal anar a l’altra punta del món. Ni tan sols banyar-se al mar. Les vacances com a estat d’ànim. Com una pausa en el ritme. Com una necessitat de parar. De trencar les rutines. Les obligacions. No haver de ser a una hora en un lloc. No haver de. Estressats de vacances. Veure el que s’ha de veure. El que ens diuen que s’ha de veure. Però què s’ha de veure si hi ha persones que no ho podran veure mai? La llibertat social de les vacances. No ho he vist. I què?
Vacances de ramat d’agost. Cues a l’aeroport. Vagues que enterboleixen les nostres vacances. Treballadors contra treballadors. No, és una altra cosa, en realitat. Però si ens barallem entre nosaltres, millor. Carreteres plenes de cues de cotxes. Peatges que ens fan l’arribada molt més llarga. Eterna. No com les vacances, finites. Cues als museus. Museus només quan som fora i de vacances. Els nostres museus són per als turistes. Pagar més pel mateix. És el mes de vacances del Primer Món. És el mes més. Que tornin els diacrítics que han marxat de vacances. Que tot surti molt car. No ens arriba. No les fem. Hi podem fer alguna cosa? Cal fer vacances? ¿O cal viure d’una altra manera que no ens faci esperar onze mesos per trobar oxigen? Marxem lluny dels turistes que hi ha aquí per fer el turista allà on sigui. Ocupar l’espai. Respirar-lo. Un espai nou. Una possibilitat de mirar i veure-hi alhora. No anem bé.
Marxem. Desconnectem. Que els mosquits que ens piquin parlin altres llengües. Que no parlin. Que piquin i prou. Jo no desconnecto. Jo sí, molt. Parlo català en un poble remot de la Xina. Jo també. Ens trobem a tots els pobles remots. Som de viatjar, els catalans. Els que podem. Hi ha catalans que no poden fer vacances. No se les poden permetre. On anem? A buscar un lloc remot on es pugui sentir la sensació d’estar de vacances. No: els que no ens les podem permetre? Aneu a prendre pel sac. Són les meves vacances. No em sento culpable ni en tinc la culpa. Pitjor és viure en un poble remot de la Xina.
L’ordre ens imposa unes rutines fins i tot quan pensem que aturem el temps i ens sentim més vius. Ens atrevim a posar-nos barrets, això sí. Però ens resignem al cansament que suposa viatjar per tal d’aprofitar aquest regal. Ens regalem l’apartament rellogadíssim. Aquestes vacances pagades. Aquest “Ens ho podem permetre”. Les vacances serveixen per a moltes coses i no serveixen per a res. No han de ser productives com ho ha de ser tot tant quan no fem vacances. Però que no tothom tingui dret a unes vacances fa pensar que potser hauríem d’activar les fàbriques i engegar la Revolució Industrial. No em sento culpable de fer vacances. Em preocupa que la meva situació sigui excepcional i que precisament això m’obligui a donar les gràcies. A qui? ¿A néixer en un lloc més o menys possible? És una sort poder contemplar un paisatge sense fer res més. Moltes gràcies.
Quan la ciutat es buida dels seus habitants durant aquells dies concrets d’agost, hi ha un moment que sembla que la cadència que regna als carrers es mantindrà. En aquesta calma hi ha persones que no fan vacances. La calma ens inquieta, preparats per preveure sempre una catàstrofe. La calma ha de ser temporal. Pactada. Signada. Aviat serà el mes d’agost en molts països del món. Aviat s’obriran les portes. Sortirem a omplir el cel d’avions i els llocs que ningú no s’estima a l’hivern. Mirarem el mòbil per veure on són els altres. Allargarem els excessos. L’any començarà al setembre. Aleshores no tindrem excusa. Haurem fet, ja, les vacances.
Bon estiu, al món en general.
