Finien els anys vuitanta. Dels diumenges horabaixa d’infantesa tornant d’Algaida a Palma, en record com un nus a la panxa. Passar del paradís que semblava etern del cap de setmana al fatídic retorn escolar del dilluns. Malsofridures de nin de sis o set anys. Aquell trajecte, per, crec recordar, la vella carretera de Manacor era l’avantsala del “sopar i a jeure” tot sentint de fons la sintonia del ‘30 minuts’ o d’‘A cor obert’ a TV3 –l’únic canal en català que teníem a les Balears, juntament amb alguns espais en la nostra llengua de TVE, i que patí, aquella etapa, virulents atacs, inclosa una crema de repetidor amb bombes incendiàries, per part del terrorisme d’ultradreta.
Era un diumenge del 89 i no podria precisar si ja hi havia escola o encara érem al felicíssim període vacacional, però el que sí sé és que els meus pares varen tenir el cotxe aturat molt de temps, tornant d’Algaida, a tocar de les costes de Xorrigo. Llarguíssima cua. Se m’entela el record, però si m’hi esforç una mica em revenen els uniformes verdosos dels guàrdies civils, amb metralladores CETME, demanant la documentació als conductors, vehicle per vehicle, en un control inacabable. Això. I una dada fonamental: el renou eixordidor, inquietant, que fa un helicòpter quan vola baix. No n’havia vist, ni n’he tornat a veure mai, cap de tan a prop. L’espera, el renou i la ventada que l’helicòpter policial movia –i que va provocar, com a mínim a ulls d’un nin de Primària, un minihuracà que feia enlairar-se poals, plàstics i eines dels horts d’allà devora en una dansa a moments divertida– són el meu record d’aquell jorn. Les paraules de ma mare, també, esdevingudes amb els anys mitologia familiar, dies o setmanes després, quan els diaris vessaven d’informació sobre el tema. “Devien cercar en Macià Manera i els de Terra Lliure”.
Podria dir que pràcticament no l’he tractat, a en Macià. Ens saludàvem i prou. Hi vaig parlar per primer pic a un concert de Biel Majoral. Crec que a Algaida. Segona meitat dels noranta, ja. Adolescència meva i politització plena. Ell era un personatge mític d’una època que, afortunadament, als de la meva edat ja no ens havia tocat viure. El seu nom evocava llegendes urbanes –o per ventura hauria de dir, amb propietat, rurals– i una galàxia que ja només hem conegut per boca d’altri, però que és fil conductor amb coses que avui són una realitat. Després, depenent del període, anàrem trobant-nos amb més o manco intensitat. Ara només hi coincidia un pic a l’any, al seu Montuïri en festes, per Sant Bartomeu. O a alguna ‘verbena’ estiuenca del Pla.
M’expliquen, i ho sé ben cert per tota la gentada comuna que l’estimà i per la meva pròpia experiència, que en Macià era un home bo, net de cor, sempre amb un somriure. Ens consta que va ser valent i honest, valors que molts no prenen en consideració però que són cabdals per deixar petjada, en temps extremadament foscos. Això ho tendré sempre present, encara que no comparteixi l’estratègia que en un moment determinat va decidir emprendre. Persones com ell –col·laborador del PSM i militant a l’MDT i a Catalunya Lliure– eren la memòria d’uns moments en què ser independentista i d’esquerres a Mallorca significava l’estigmatització segura. Passà tres anys a la presó entre Madrid i Lleida. No degué ser fàcil. No ho és per a ningú. A una entrevista radiofònica explicava, el 2014, a Tomeu Martí, que es refugià en fer “comuna” amb altres presoners polítics: catalans, bascos, gallecs i fins i tot algun palestí. El torturaren, a en Macià. No ho oblidarem mai. A l’Espanya ‘guai’ dels anys vuitanta, la del felipisme modernitzador que preparava l’Expo de Sevilla i les Olimpíades de Barcelona, es torturava. Es va continuar torturant, després. Fins avui. No ho dic jo. Ho diuen organismes i informes sobre vulneració de drets humans ben prestigiosos. Bo és que ho tenguem present i que recordem, ara que es parla tant del règim del 78 –i que li surten impugnadors, tanta sort!, per tantíssimes bandes–, que quasi ningú va tenir capacitat d’impugnar un règim que es creia invencible. Un règim que bastia un relat legitimador que comprava pràcticament tothom. Quasi ningú.
Sempre he cregut que l’empatia és una de les qualitats humanes i intel·lectuals més valuoses. Em meravella i em sedueix, la gent empàtica. L’empatia és la base per construir un coneixement coherent, crític i autocrític. Hi pens, avui que fa una setmana que en Macià va partir, i que, per qüestions que no vénen –de moment– al cas, estic fent moltes lectures i visionats sobre els vuitanta i els noranta, aquelles dècades ‘prodigioses’ a casa nostra i a les Espanyes. No podem entendre el món d’ahir –que em perdoni Stefan Zweig! – ni fer-ne una lectura matisada i rigorosa o un diagnòstic trencador, sense empatitzar, sense posar-nos a la pell, sense valorar en la seva justa mesura, les accions d’homes i dones quasi anònims com Macià Manera. Ell i la seva circumstància ja són part de la història d’aquest país.
