OPINIÓ
Opinió 18/03/2017

Fer de la mallorquinitat líquida una arma política

i
Antoni Trobat
3 min

Ens ho va dir, a la meva companya i a mi, l’estiu passat, tot sopant, l’estimada Helena Miguelez-Carballeira, professora i investigadora gallega resident a Gal·les: “Em feis molta gràcia, els mallorquins. Només fent una ullada a les xarxes socials es pot veure. No parau d’expressar, en fotografies i estats, que estau molt satisfets de pertànyer a alguna cosa que us lliga a la vostra terra. Constantment. No m’imaginaria, malgrat la 'morrinha' pròpia del meu país, cap gallega, cap gallec, fent-se una 'selfie' davant la catedral de Sant Jaume de Compostel·la o davant un 'castro'!”. Riguérem, aquell vespre preciós. Però em va portar a pensar que tenia raó. Comparats amb altres nacions minoritzades i sense estat, fins i tot amb aquelles que tenen un grau d’autoconsciència, d’autocentrament nacional, més elevat que el nostre, el nivell d’exaltació de pertinença que tenim és elevadíssim. Pensau-ho.

De fa una dècada cap ençà detecto un canvi estructural en molta gent de la meva generació. Especialment a Palma. Hi una revifada d’orgull mallorquí. Una nova mallorquinitat, no necessàriament associada a l’element etnolingüístic, que podria semblar etèria, poc sòlida, líquida. Mon amic Guillem Bestard m’ho va batejar, encertadament, com a “mallorquinitat de platges guapes”. Una manera d’entendre Mallorca i d’estimar-la propera a uns valors paisagístics, de natura, de mode de viure, d’una mediterraneïtat ruralitzant i urbana al mateix temps, de modernor cosmopolita real. Un orgull identitari, quasi xovinista –en el millor sentit, o el més lax, que pugueu trobar a aquest mot–. Quelcom epidèrmic però que ha esdevingut sentiment entre moltíssimes persones de diferents procedències socials i d’orientació ideològica diversa, a grans trets menors de quaranta anys. És un fenomen, doncs, que va més enllà del món 'millenial'. Algú em dirà que ho veu com una manifestació illenca de corrents de fons passatgers i internacionals –hi ha qui ho vincularia, desencertadament, al capitalisme hípster i modernet, de 'hand-made' i productes bio–. D’altres ho consideraran massa anecdòtic, massa poc profund, massa postmodern.

El que està clar és que aquest sentiment és una realitat a poc que posem la mirada sobre el jovent de casa nostra. I que té, com tot a la vida, una translació política evident a la quotidianitat i a la plaça pública. Especialment en els dos grans eixos que han vertebrat el debat sobre el país a les Balears des de l’inici del període autonòmic: l’ordenació del territori vinculada a una perspectiva ecologista i, encara que en menor mesura, la defensa de la cultura pròpia de l’Arxipèlag. Però també en un tercer eix, esperonat per la crisi i la desfeta de la classe mitjana així com l’havien entesa els nostres pares 'baby-boomers' –nascuts entre 1946 i 1964–, que serà determinant properament: el model econòmic i el futur del turisme.

Independentment de la llengua que parli, de quin sigui el seu sentiment nacional o de què voti, hi ha un perfil de ciutadà que, des del que podríem anomenar, emulant parcialment la teoria del politòleg valencià Amadeu Mezquida, una “mallorquinitat líquida”, s’acosta amb una mirada propera, progressista, a les problemàtiques i als grans temes de les Balears. Aquells que durant anys l’esquerra i els moviments socials s’han entestat, no sempre amb èxit, a solucionar o, com a mínim, a fer presents –sovint menystenint el sentiment del qual parlam, quan allò intel·ligent hauria estat ressignificar-lo al seu favor!–.

Sens dubte la mallorquinitat líquida, banal, si voleu, no basta. Necessita transformar-se en acció. Necessita omplir-se de contingut i fer-ho en una dimensió que doni respostes als grans reptes col·lectius que el nostre país tindrà en el futur. Hem vist, en el passat recent, mostres de com aquest sentiment es convertia en indignació col·lectiva i donava pas a la lluita social, de carrer. L’oposició a tot allò que representava José Ramón Bauzá i que, no ho oblidem, també representa ara l’ínclit Company, n’ha estat la mostra recent més nítida, però entronca amb un cicle de protesta que ve d’abans. Ens cal que la mallorquinitat líquida esdevingui proposta cívica i política. Una proposta comuna i pluralista basada en uns mínims. Ens cal que estimar el nostre entorn, la nostra gastronomia, la nostra idiosincràcia mestissa de mil llocs i expressada en llengües diverses comporti defensar un finançament just, uns serveis públics de qualitat blindats, un ordre social en què la mirada feminista sigui l’orientació primera, un país antiracista i obert a les persones perseguides o que fugen de la misèria i que cerquen una nova llar i, per descomptat, el dret democràtic més bàsic: decidir sempre i en tot moment sobre allò que ens afecta com a ciutadans, com a éssers humans conscients. Ens cal, ens caldria, que tot això que acab d’esmentar sigui sinònim de ser mallorquí. Els cracs de Melicotó –pocs com ells expressen tan bé la nova mallorquinitat– en farien camisetes 'xulíssimes'.

stats