I AQUÍ
Opinió 14/07/2017

És la malaltia, no els seus símptomes

i
Ferran Aguiló
2 min

Ens equivocarem de totes si analitzam el lloguer turístic com un problema perquè només és el símptoma, un altre, d’una disfunció molt gran. Probablement tenen raó els seus interessats defensors quan asseguren que només representen el 15% del turisme, talment fan els armadors quan ens recorden que els creuers no són més del 3%. Són arguments de part, evidentment, que pretenen centrar el focus en la quantitat, com si la saturació fos el problema, i tampoc. És clar que hi ha una sensació subjectiva de saturació, que objectivament fa anys que se sap que patim una càrrega insostenible molt per sobre de la que els recursos permeten, però només és un símptoma. El col·lapse circulatori, els milers de cases sense clavegueram, la contaminació acústica, lumínica i atmosfèrica dels aeroports, la pèrdua de vegetació a les platges i al litoral, el dèficit hídric, l’expulsió dels locals dels centres de les ciutats, la desaparició del comerç tradicional, l’alta xifra d’abandonament escolar, la pèrdua d’identitat cultural... són conseqüències d’un model social i econòmic que arrela en el caciquisme d’herència feudal i que ha arribat al segle XXI sense utilitzar la guillotina ni fer la revolució industrial; dues passes necessàries, que expliquen per què, per exemple, París rep milions de turistes però pot ordenar el lloguer teòricament col·laboratiu amb la radicalitat d’aquells que democràticament s’han atorgat el dret a aregar la cobdícia. Perquè la cobdícia individual és universal. El que és específic és que sigui el pal de paller legislatiu i la verga que amenaça el poder polític, generant la deserció moral que arrela en la resignació del ‘tanmateix’, que a vegades ens caricaturitza.

stats