OPINIÓ
Opinió 18/08/2017

De l’odi neix el dolor

i
Antoni Riera Vives
4 min
De l’odi neix el dolor

Nigèria. 15 d’agost (fa quatre dies, per més referències). Tres dones entren a un camp de refugiats i fan esclatar els cinturons d’explosius que duen al voltant del cos. 28 morts. 82 ferits. Boko Haram. Jihadisme. Atac al ventre d’Àfrica. Atac als més febles, als qui fugen de la guerra.

Que alcin la mà els amables lectors que en tenguessin notícia. Els qui es canviaren el perfil del Facebook o del WhatsApp amb la bandera nigeriana velada. Els qui es mostraren compungits. Els qui expressaren la seva solidaritat públicament.

És la mateixa guerra. Però amb una localització i unes víctimes diferents. Ja es diu, i deu ser cert, que la notícia ens interessa com més pròxima és. És inevitable. Però de vegades la proximitat no la marca la geografia. De Palma a Alger hi ha 315 quilòmetres. De Palma a Niça, 599, quasi el doble. Pensem en l’impacte i la valoració informativa i afectiva de dos atemptats a sengles ciutats. Reflexionem-hi.

Som, inevitablement, comunitats enxarxades. El poble. La terra. La nació. I més enllà, l’economia, uns valors, fins i tot (quina pena) una religió. És inevitable, idò, que ens sentim colpits, més colpits, infinitament colpits, quan el patiment i l’espant ens toca de prop: a la capital del país, l’estimada Barcelona, a la turística Cambrils, a la catalaníssima Vic, al tranquil·líssim Ripoll.

No diré culpa. Ni perdó. Ni l’altra galta, pararé. Massa referències bíbliques, cristianes, catòliques. 'God bless America', solen dir els presidents dels Estats Units en acabar els seus discursos més grandiloqüents, àdhuc més bèl·lics. Va ser el mateix Obama qui anuncià al món que s’havien carregat el criminal Ossama Bin Laden. Record la festa als carrers de la gran Amèrica. Festa per haver mort un home? I el judici de l’estat de dret? Vosaltres l’heu vist, per cert? O deu ser com l’anada a la Lluna? Que tiri la primera pedra qui estigui lliure de pecat. Més Bíblia, idò. Alguns diuen que aquest atac i els que més recentment els han precedit (com ara Niça, Londres o París) no tenen res a veure amb Occident.

Tanmateix, no puc evitar de recordar les grans riallades del trio nefast de les Açores mentre es deixaven fotografiar després de decidir que calia atacar l’Iraq. Iraq, Síria, Afganistan, Palestina. A estones pens en el petroli. En d’altres, no. Simplement em ve al cap la compulsiva obsessió de tutela que necessita aplicar sobre la resta del món el que avui anomenam ‘Occident’ (hola? el món és rodó? Finisterre era ver? o tornam als mapes plans?) per referir-nos al món ‘civilitzat’, ‘democràtic’, i altres adjectius que ja no em molestaré a posar entre cometes, com ara net, just, delicat, pulcre, educat i jo què sé.

La caiguda del teló d’acer i l’adveniment al món capitalista dels països que giravoltaven entorn del Pacte de Varsòvia deixaren sense enemic, ai las, el temible tutelaire Occident, la totpoderosa Amèrica, la vella i magnànima i demòcrata Europa. Però aviat saberen adreçar la mirada cap a algú altre. I trobaren qui acceptàs el desafiament.

He de dir, en descàrrec meu, que en un primer moment vaig comprendre els motius dels atacs a Nova York, Londres i Madrid. Ens ho explicaren bé. Trio de les Açores ataca. Trio de les Açores rep. De tot el que ha vengut després, ja no entenc res. Alguns parlen de terrorisme i a mi ja em sembla una guerra oberta. I la majoria, com sempre, es rabegen dins l’anàlisi maniquea de bons i dolents, de blanc i negre, i de grisos inexistents.

Estat Islàmic capta adeptes joveníssims, sovint europeus d’ascendència àrab (en el sentit ampli de la paraula, del Marroc a l’Afganistan, per entendre’ns) a través de les xarxes socials. Em deman per què lluiten? D’on els neix aquesta ràbia? Què hi ha de demagògia i què hi ha de veritat en les seves doctrines? Odien perquè sí? O els neix aquest odi d’un amor molt més gran?

Pens en Moussa Oukabir, de Ripoll, catalanoparlant, adolescent, i em vénen al cap els magrebins de les banlieu parisenques (segona, tercera, quarta generació) cremant cotxes. Alguna cosa hem fet malament. Alguna cosa feim malament. Tots. Ens entestam a classificar-nos. I a viure d’esquena els uns als altres. No hi ha comunicació. Ni coneixement. Ni, per tant, no hi pot haver estima, ni amor. Només recel, sospita, prejudici i, finalment, odi.

I de l’odi neix el dolor que ens assola aquests dies. Un dolor que ens ha mostrat, una vegada més, la misèria dels qui els ha faltat temps per relacionar l’atac amb l’independentisme o dels mitjans que han cercat el clic fàcil penjant i publicant imatges de les víctimes, però també la grandesa humana del poble, que s’ha abocat solidari oferint allotjament, menjar, roba, sang o el que fes falta a víctimes o familiars. I la grandesa institucional i professional de la Generalitat, de l’Ajuntament de Barcelona i dels Mossos d’Esquadra, que han mostrat una vivesa, una capacitat de reacció i un sentit de la dignitat propis d’un estat sobirà.

M’escarrufa la furgoneta assassina aturada damunt el mural de Joan Miró, símbol d’acollida per als turistes que avui tant odiam. L’odi, una altra vegada.

No tenc paraules per tancar. Només sé que no vull, no volem, no hem de voler la guerra. Aquests dies d’estiu m’acompanya la lectura amable de la italiana Natalia Ginzburg, amb les seves paraules de postguerra us deix: “No ens curarem d’aquesta guerra. És inútil. No tornarem a ser gent serena, gent que pensa i estudia i compon la seva vida en pau”. Idò això: no atieu més el foc.

stats