No agrairé mai prou que mumare m’ensenyàs que no hi havia diferències de gènere en les obligacions domèstiques. Aquesta no tan senzilla decisió, l’època no acompanyava, m’ha donat un avantatge a l’hora d’establir relacions des de la igualtat, a més d’una gratificant sensació d’independència, fruit d’aquesta primigènia autosuficiència a la llar. No seria just carregar sobre les mares, en general, la responsabilitat d’educar en la igualtat. És tota la societat, des de la família a les institucions, tot passant per l’escola i els mitjans de comunicació, que ens hem d’encarregar de teixir les relacions a la recerca d’aquest objectiu. Perquè no basta perseguir la violència masclista si no s’ataca la desigualtat sobre la qual arrela. Una desigualtat que es palpa en tots els àmbits de la societat i que té, en la bretxa salarial, la més injustificable de les seves manifestacions; tot i que la resta tampoc no ho són, de justificables. Perquè, per exemple, es pot pretendre explicar la dificultat de canviar d’un dia per l’altre costums i usos lingüístics, frases fetes i refranys que ja són inacceptables. Però no es pot justificar el tractament que tenen les dones en la publicitat, un àmbit en constant canvi i evolució. La desaparició d’aquesta desigualtat, aquesta cosificació i mercantilització de la dona és una passa imprescindible si de veritat s’assumeix l’objectiu de la igualtat per acabar amb la violència masclista. Perquè signam manifestos, ens fotografiam cofois de ser cada vegada més però acceptam que actituds vergonyoses s’emparin en la llibertat d’expressió. Ara ve Nadal i les pantalles s’ompliran de missatges que un dia, esper no gaire llunyà, ens faran empegueir a tots.
