Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Les hienes no descansen mai

Ludwig van Beethoven, ja des de Viena, va escriure una carta a la seva amiga Eleonore von Breuning, de Bonn, i li adjuntava, a títol d’obsequi per celebrar la reconciliació, una partitura, que ella sens dubte podria tocar. Per fer-ho amb èxit, però, havia de prescindir d’unes determinades notes especialment intricades, que el compositor havia afegit amb un doble ànim venjatiu: desorientar alguns veïnats que podien copiar-li les provatures pianístiques, com creia ell que succeïa; i picar la cresta als pianistes vienesos més presumptuosos i altius, que tanmateix s’haurien de reconèixer incapaços d’executar correctament aquelles notes/trampa. Encara no era sord, però ja tenia la mala bava que certa cançó popular atribueix insidiosament, injustament, als fluixos d’oïda.

Els actes terroristes de Barcelona i Cambrils constitueixen un afer suficientment seriós com per pensar que serien tractats respectuosament pels tertulians televisius. Alguns, però, no han pogut fer una pausa en la seva desenfrenada carrera d’opinaires d’aquests que obstrueixen la fluïdesa del pensament i del diàleg i llencen els assumptes públics (i privats) al seu hàbitat moral, que no és altre que el femer. Per moure renou, n’hi ha que són capaços de passar per damunt dels sentiments humans més respectables, capaços de potejar el dolor de les persones. Per més que els atemptats demanaven un tractament professional i asserenat, destinat a aportar nous punts de vista, noves llums i, per tant, a suscitar noves preguntes, aquests personatges execrables s’han decantat vers el guany d’un mil·ligram de notorietat, com entre els carronyaires ho fan les hienes amb els seus giscos. Fins i tot en moments del major dramatisme no han pogut contenir l’ànsia de degradar en qualsevol situació un poble o uns dirigents polítics –que s’estimarien més no pertànyer-los.

No han entès o no han volgut entendre la partitura per on flueix la música, aquest art que pot desinfectar ferides i adormir el dolor humà. S’han estimat més grapejar les notes que els permet una concepció vergonyosa de la seva feina, sempre a la captura del renou i la fúria per damunt i al marge de la veritat, aquest tresor que només es dóna a qui la cerca amb el cor net i la humilitat que guia els savis. Per això s’enreden i s’emporquen a les notes/trampa que impedeix als més presumptuosos i altius accedir a la música.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 24/09/2017

Consultar aquesta edició en PDF