El futur ja és aquí
1 . PERSONATGES. Ens havíem alliberat gloriosament d'Eurovegas i ja hi tornem a ser. Altra vegada una parella susceptible de tota sospita, l'inefable Enrique Bañuelos i el xinès Stanley Ho, vénen amb la quimera dels casinos i l'oci, i el Govern accepta fer-los una fiscalitat a mida per al projecte BCN World. És escandalós que, en un moment que tothom va ofegat per la crisi i els impostos, es redueixi a una cinquena part la taxa del joc. I que s'utilitzi l'atur com a argument per legitimar una operació de política i negoci amb uns personatges que tenen un currículum per sortir corrents. ¿Ningú es pregunta per què aquest negoci comporta aquest tipus de figures? Tanmateix, el més eloqüent és la justificació que ha donat el conseller Mas-Colell. "No es tracta de si ens importa o no el joc. És una qüestió de voler competir i de si hem de donar suport o no a una de les indústries més importants del país". O sigui, el resultat econòmic és l'única cosa important. On queda la política? ¿El Govern té una idea de país o bé la seva única idea és: val tot el que doni diners? Posats a fer, potser que competim per convertir-nos en un paradís fiscal i que els Bañuelos i companyia campin per aquí com si fos la seva finca. Això sí, llavors alguns baixarem del tren.
2 . DILEMES. Obama, per fer-se perdonar els excessos dels seus serveis d'espionatge, ha apel·lat als molts atemptats que s'han evitat, cosa que ningú ha demostrat. Però ha tingut la decència de no amagar-se sota el dilema llibertat-seguretat, afirmant categòricament: "Continuo creient que no hem de sacrificar la nostra llibertat per garantir la seguretat". Amb els fets s'acosta a Bush i amb les paraules se n'allunya. Confiem que les paraules acabin arrossegant els fets. La seguretat és sempre un argument eficient per aconseguir la voluntària servitud dels ciutadans. En nom seu, s'accepta quasi tot. Per això els governs són tan aficionats al teatre de la seguretat. Però és erroni plantejar una contradicció entre seguretat i llibertat. Molts dels països més segurs són els països més lliures. I en un país autoritari no es pot parlar de seguretat, perquè el primer que la viola és l'estat. Només en una democràcia es pot trobar l'equilibri entre les restriccions necessàries i la llibertat. Però llavors la primera condició és que la seguretat no sigui un negoci, perquè els que la produeixen faran tot el que sigui per ampliar el seu mercat. És a dir, per reduir les llibertats.
3 . FUTUR. "Només tinc un record: no oblidar el futur. Tota la resta és insignificant". M'ha colpit aquesta frase de Shimon Peres, el president d'Israel. Es pot entendre en el marc d'un poble sobrecarregat de memòria, marcat a sang i foc per ella, si se'm permet l'expressió, com és el jueu. I s'entén mes quan Shimon Peres diu: "Espero el dia en què arribi la pau al meu país". Probablement Peres pensa que la memòria i la història condicionen massa les polítiques d'Israel i que cal alleujar la càrrega. Poble universal fins que es va embrancar a fer realitat la utopia de l'estat propi, la memòria ha estat durant molts segles la matèria principal per mantenir la idea de comunitat. Ara, un cop dotats d'estat, Shimon Peres la sent com una càrrega feixuga. I invita a mirar endavant: la millor memòria és el futur. Tanmateix, el futur d'Israel passa per un difícil exercici de reconeixement mutu amb els que hauria de compartir pàtria. ¿Es pot arribar a aquest reconeixement suspenent la memòria, mirant només al futur, o cal fer un difícil i dolorós exercici de veritat i comprensió del passat? Potser és la condició d'europeu la que em fa difícil assumir el voluntarisme de Shimon Peres. Els europeus no ens hem alliberat de buscar la veritat en la confrontació amb la història.
