Publicitat
Publicitat

El fracàs del senyor Valentí

"Durant una llarga temporada se'ns va poder fer creure que anàvem molt bé, i que fins l'Espanya s'havia regenerat. No succeïa cap d'aquelles coses grosses que eren típiques del nostre país [...] Però quant poc ha durat la il·lusió! Ben clar s'ha vist que tot allò era un castell de cartes que ha caigut a la primera bufada". No, no és un text sobre la fi del miratge de la modernitat espanyola en democràcia, esfumada amb l'actual crisi. L'escrit té uns quants anys: es va publicar el 23 de maig del 1880 al Diari Català . El seu autor és el pare del catalanisme polític, Valentí Almirall (1841-1904). Atenció: que ningú s'imagini un barretinaire resclosit. Ni de bon tros. Intel·lectual poliglot -parlava grec, llatí, francès, anglès, italià i alemany-, va estudiar belles arts, filosofia i dret, i va viatjar per mig Europa. Li ho va permetre la seva acomodada situació familiar, gràcies a la qual es va poder dedicar a la política. Estudiós del federalisme nord-americà i suís, amb els anys es va distanciar del federalisme hispànic de Pi i Margall fins a crear la doctrina del catalanisme polític amb textos com el Memorial de Greuges (1885) i l'assaig Lo catalanisme (1886). Els anys crucials d'aquest canvi queden ara reflectits al segon volum de la seva Obra completa, 1880-1884 (IEC), compilats per Josep M. Figueres, que ja en prepara el tercer i definitiu volum.

L'obra, de 1.000 pàgines, permet seguir en directe l'evolució dels orígens del catalanisme polític a través d'un dels seus formuladors. A vegades sembla que el temps no hagi passat. El 26 de setembre del 1880, Almirall escrivia: "¿D'on ve, doncs, l'acusació de separatisme? Ve dels que voldrien que la nostra terra no s'emancipés mai de la tutela que sobre d'ella pesa; ve dels que voldrien conservar la preponderància madrilenya; ve dels que, mirant a la gent de Madrid, sintetitzen en Castella la nació espanyola, volent prescindir de les demés regions de la península. Ve dels que avui se troben bé en lo modo de ser actual i, acostumats a l'estat de degradació a què havem arribat, no farien cap esforç per sortir-ne i, en canvi, en farien molts per conservar-lo".

Tot això ho deia encara un federalista, això sí, cada cop més desenganyat pel menyspreu cultural, econòmic i polític cap al propi país, atrapat en alguns problemes com els d'avui. Per exemple, sobre el deute públic, el 23 de gener del 1881 escrivia: "Si fóssim una gran nació, tindríem un gran deute. [...] Però no vull seguir per aquest camí, puix ara em recordo de que, fins sent nació petita, tenim tants deutes com les nacions més grans". Dos mesos després, el 20 de març, parlant de la indústria, reblava: "Ja ha arribat l'hora de que Catalunya parli clar i sens rodeigs ni pal·liatius. Temps és ja de que una regió com la nostra deixi de tenir sa riquesa i son treball dependents del bon o mal humor d'un ministre o d'un director general".

El 1882 ja propugnava la creació d'un partit sense lligams espanyols, el Centre Català: "La síntesi de tot lo dit se redueix a afirmar que és urgent la creació del gran partit català. No sé modo més digne i viril de respondre als crits de guerra que han ressonat contra Catalunya, que entrant de ple en la vida pública amb la visera alçada i amb objectius ben determinats. [...] Proposem-nos un programa catalanista emancipador i civilitzador, i haurem fet més en pro de la unitat espanyola que no van fer los reis Felips amb les seves armes ni les Corts del período constitucional amb ses disposicions uniformistes i centralitzadores. La unitat d'Espanya no es conseguirà mentres ses diverses regions no siguin considerades com a germanes, i no es consideraran tals mentre alguna d'elles vulgui tenir lo predomini". Cent trenta anys després, el fracàs del senyor Valentí, és a dir, del catalanisme compromès amb una Espanya plural, és notori.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF