Els usos i costums de la política de casta necessiten urgentment una renovació: sobretot, la posada en escena dels líders en situació d’adreçar-se al país o a un grup determinat de ciutadans. Els agrada fer-ho com a centre d’una guarda de fidels, d’apòstols que els converteixen en messies. Ells, els líders, encara no ho saben, cosa que no ha d’estranyar ningú, perquè solen ser els darrers a connectar amb les persones. Potser creuen que el contacte directe i el coneixement de les realitats més exigents contenen bacteris malignes. Se n’allunyen tant com poden. És clar que sempre hi ha excepcions –o almenys convé dir-ho perquè aquesta possibilitat existeix, en teoria, encara que sovint no sapiguem on ni quan.
Sigui com sigui, no hi deu haver res de més vexatori que acceptar el rol d’apòstol d’un messies polític. T’afegeixes a un grup que emmarca i deïfica la figura del líder, un grup compacte que ensenya als espectadors les sensacions que els haurien de suscitar les paraules del messies. Compleixen el seu paper amb una disciplina encarcarada que sovint, per excessiva, perjudica la funció multiplicadora del missatge del líder. Són personatges que saben capejar, somriure amb superioritat, personatges que disposen d’un reduït catàleg gestual que posen a la disposició del director d’escena.
Alguns dels que es presten a aquesta representació ja han pujat escalons i pensen que aquest és el preu per continuar pujant-ne, per mantenir-se on són o per evitar l’aparatositat de la caiguda. Segons l’escena, però, també poden ser reclutes de les joventuts del partit que sigui, agombolant el líder i insuflant a la seva figura una imparable projecció de futur.
De la societat política de l’espectacle, aquests figurants –sobretot els joves– en són, potser, la part més llastimosa. Sotmesos a la mirada de l’espectador, ignoren segurament fins a quin punt són observats amb una mescla de pietat i desdeny. No poden sentir les preguntes que els són adreçades, què fas aquí, mata-setzes de pa-amb-fonteta, trepa de poca volada? Ells somriuen, posen cara d’estar molt preocupats, componen gests condemnatoris, fan mamballetes al líder, que, tanmateix, només en podrà afavorir un de cada cent. Tots plegats fan una mica d’oi.
