Aquest cap de setmana se celebra, amb una gran rima, la final del Festival d’Eurovisió i tots festejarem com mola això de ser europeus. Ara que ja respiram tranquils després del triomf de Macron, podrem gaudir de l’art canor del bo i millor del Vell Continent (i per motius que encara no entenc, d’Austràlia). Emperò, abans de posar-nos tan contents, algú hauria d’analitzar el perquè d’aquesta joia generalitzada, tot tenint en compte que França ja fa dues vegades que ha de triar entre ‘Guatemala o Guatepitjor’. Si feim cas de la saviesa popular, la tercera és la bona. I potser, només potser, amb el fet que els francesos vagin a votar amb el nas tapat com feren amb Jacques Chirac, no n’hi haurà prou. No obstant això, per favor, #CarpeDiem i, ‘lleixant a part l’estil dels trobadors’ malastrucs com jo, aquest és un cap de setmana per sentir-se part d’un tot i sopar, i botar, i alegrar-se si guanya la cançó que t’agrada. Per a tots aquells que no acaben d’entendre la febre eurovisiva, canviau #Cançons per #ChampionsLeague i tot d’una ho veureu clar. A mi, aimats lectors, amb Eurovisió, em passa com a Gabriel Rufián amb la selecció espanyola, per una vegada –i només durant la setmana del certamen– m’agrada sentir-me part del tot i reivindicar les oportunitats perdudes de Paloma San Basilio, Mocedades o Bravo amb el seu #LadyLady enregistrat a Binibèquer, una cançó que només per aquest escenari i parlar d’una dona que “se pinta los ojos de azul aunque hace mil años que dejó atrás su juventud” es mereixia tots els premis de l’univers.
Qui també canta és Pau Donés. Aquesta setmana he passat tot un dia amb ell gràcies a Neus Albis i al programa #EnCompanyia, i ens ha donat a tots una lliçó de vida que ben aviat podreu veure al canal autonòmic. Entre presa i presa, el cantant de #JarabeDePalo va confessar-nos que quan és a Formentera, com que se sent com a casa i no és un estranger més, li agrada mirar IB3 Televisió. Tot al contrari que a la gent de l’hotel on vàrem hostatjar-nos. Imaginau-vos el panorama: les 10 del vespre, no vaig ficar protecció solar dins la bossa, insolació lleu i quan aconseguesc tombar-me al llit i relaxar-me, em tem que IB3 no es podia veure. Això sí, hi havia més de 50 canals per triar en set llengües diferents, tret de la meva. L’hotel, molt cuco i 'gayfriendly', era ple de propaganda de discoteques, restaurants, artesania típica i altres herbes que et venien una idea manufacturada de l’illa, però no podies veure la televisió indígena –ni la TEF– perquè no la tenien sintonitzada.
La setmana passada ens estiràvem del cambuix perquè al Regne Unit –un país que segons Theresa May enguany no guanyarà l’Eurofestival per mor de #Brexit– havien rebatejat el nostre bé més preuat, la sobrassada, amb el nom de ‘chorizo paté’. I què puc dir-vos: és hororrós però jo veig molt complicat que els ‘guiris’ que vénen de viatge puguin entendre què significa el concepte sobrassada, o panada, o herbes dolces, si l’únic canal que pot donar-los informació amb coneixement de causa ha estat eliminat del seu dial per deixar lloc a una cadena russa. Sociològicament, aquest hotel, i per extensió involuntària tots nosaltres, està enviant als seus hostes un missatge molt perniciós: la vida, la cultura, el 'savoir faire' local i real no interessen gens i per això no us l’oferim amb el menú. Ja sé que criticar hotelers i turisme en aquesta terra és una professió de risc, però quan la gent s’afarti de comprar ensaïmades amb regust de plàstic i flaons empaquetats, ja no serem a temps d’explicar-los que el nostre tresor no té res a veure amb el xoriç.
