L’esquerra d’aquest país viu entre l’acomodament en la resignació d’una sobtada dosi de realisme, sobrevinguda una vegada assolit el poder, i la permanent insatisfacció de la crítica constant a tot allò que ve del suposat camp propi però no assoleix les plenes expectatives. Enmig, entre aquest envelliment prematur i l’adolescència permanent, hi ha la maduresa que han demostrat els millors dels líders, la gairebé totalitat dels quals han desaparegut de la vida política amb una motxilla plena amb les traïdories de les pròpies files, del decebedor foc amic. Uns governants que, quan ja han perdut tota la capacitat d’influència i tota la força en el partit, són enaltits en estrany i sobtat consens. Quines varen ser les claus del seu èxit, que pagaren amb l’ostracisme? Primer de tot, la fermesa en les idees. Un corpus ideològic treballat des d’abans d’assolir quotes de poder, per petites que fossin, que els permeté prioritzar objectius des del pragmatisme obligat pels recursos disponibles, humans i econòmics. Un pragmatisme més aplicat a la temporalització que als objectius, però igualment criticat des de les virginals files dels immaculats repartidors de certificats de puresa ideològica. I, segon, però no menys important, la convicció que hi ha altres maneres d’entendre el món i que, malgrat que no es comparteixin, s’hi ha de conviure: que es pot guanyar a les urnes, fins i tot en la composició de la narració, però no s’ha de pretendre eliminar els altres. I això tampoc no es perdona, en un país de maniquees trinxeres. I així continuam, esperant la maduresa, entre la vellesa prematura dels acomodaticis i la permanent adolescència dels compromesos de sofà.
