Xonis per la independència
Avui és un dia joiós per a mi, només comparable al dia que vaig aconseguir un autògraf d’Arévalo. En el primer acte dels Joves de SCC, en una caseta de la Feria de Abril, un dels nois, de nom Lago, va esmentar-me. Hauria pogut triar un clàssic com Hitler, però no! Va dir: “Empar Moliner, yo lo siento pero... es una choni”. No lo sientas, mozalbete, no lo sientas. Al contrari! Si no fos perquè ara mateix m’estic pintant les ungles de rosa, em posaria a ballar reggaeton.
He sentit la frase gràcies als companys de Directe.cat, que van cometre la maldat d’anar d’incògnit a l’acte (i gravar-lo sencer). El diccionari de la RAE encara no recull la paraula choni, com sí que recull una altra definició, també despectiva, com maruja. A internet, però, hi trobem que les xonis som dones que ens posem roba de mal gust, ajustada i estrident. No tenim expectatives personals ni professionals, ens maquillem massa i som promíscues.
Potser encara no sóc una xoni autèntica, però duc una xoni a dins. I quan veig altres xonis (a la Feria de Abril n’hi havia) el cor se me n’hi va. Les xonis tenim mala llet però també tenim un gran cor que s’amaga darrere dels nostres leggings blancs, dels nostres tangues, del nostre cotxe tunejat i del nostre barri xungo. Vull dir amb això que quan una xoni s’ha de quadrar es quadra. Una xoni (parlo per mi) difícilment tolerarà que es trepitgin els drets energètics dels més pobres (una xoni sap què és no tenir calefacció) en nom de cap Tribunal Constitucional i en nom de cap llibre sagrat. No dubteu que les poligoneres també ens estem organitzant per reclamar els drets dels nostres compatriotes desfavorits. És la revolució de les xonis. Tremoleu, homes d’ordre i de lleis. Perquè les xonis a part de cridar pèrfides consignes (com ara “Cap pobre sense calefacció per culpa d’un tribunal constitucional”) les cridarem sense treure’ns el xiclet de la boca.
