Devia ser l'any 1999 o el 2000 quan qui llavors era conseller d'Hisenda, Joan Mesquida, em va mostrar dues pintures de Joan Miró que la família de l'artista oferia al Govern balear per pagar els drets d'herència crec que de Pilar Juncosa, morta el 1995. No puc recordar quina era la quantitat que els hereus de la viuda de Miró havien de pagar a la Comunitat, però sí que record que amb el conseller vàrem fer la reflexió que, encara que fos un ingrés en aquell moment important per a la hisenda pública, les dues teles de Miró i, si la memòria no em falla, una escultura acabarien per multiplicar-ne el valor, si més no per la transcedència que els doblers mai no tindran.
Els doblers se'n van aviat i el patrimoni històric artístic queda per parlar de nosaltres. No era aquella la primera vegada que la família Miró pagava amb obra els drets successoris. La mateixa Pilar Juncosa i la seva família es varen acollir, el 1986, a la nova Llei de patrimoni històric espanyol per sufragar amb obra la part corresponent als drets del llegat que deixà l'artista quan va morir, el 1983. El Museu Centre d'Art Reina Sofia (MCARS) exhibeix la majoria de les pintures i escultures que varen passar a fer part de les col·leccions de l'Estat per aquesta via.
Aquesta setmana passada, mentre escrivia sobre la protecció de la col·lecció d'art de l'extinta Sa Nostra, vaig recordar l'episodi de les dues pintures de Joan Miró que des de fa més de quinze anys ocupen un lloc a la sala de reunions del Govern al Consolat. Hi pensava perquè si l'Executiu, llavors presidit per Francesc Antich, hagués obligat la família Miró a pagar en doblers en comptes d'acceptar les dues teles i l'escultura, fa anys que no sabríem en què es va gastar el volum d'aquell impost.
La protecció de la col·lecció de Sa Nostra és de les accions més lloables que ha fet el Consell aquesta legislatura. I encara ho serà més si fructiferen les negociacions per permutar qualque vell edifici en desús, propietat de l'administració insular, amb el conjunt de pintures, fotografies, escultures, obra gràfica i també el fons numismàtic de l'entitat. A Mallorca no ens hem caracteritzat per fer una col·lecció pública d'art que sigui el testimoni del que ha estat la nostra història artística recent. Sa Nostra va col·leccionar amb aquest objectiu i, a més, ho va fer durant dècades amb una persistència que mai no han tingut les nostres administracions públiques.
D'aquí que, al marge que no totes les obres que adquirí Sa Nostra siguin de la mateixa qualitat i interès, el conjunt és prou significatiu del nostre segle XX com perquè el Consell faci tot l'esforç necessari perquè la col·lecció no se'n vagi com se n'ha anat l'entitat d'estalvis per un forat fosc i sense que sapiguem ni on ni com.
