Quan es va posar de moda el pal selfie vaig creure fermament que la involució humana havia arribat al seu moment més àlgid i que a partir d’aleshores el camí només podia ser de pujada. Què vaig ser d’innocent! La vida, aimats lectors, és plena de coincidències i la mateixa setmana en què teòricament els nostres pròcers posaven els maons d’allò que seria la XII legislatura de la democràcia espanyola, arribava a les nostres vides una nova febre per a la qual no tenim antibiòtic: el Pokémon Go.
Si repassaves l’audiència social de les notícies més seguides, descobries –m’agradaria haver pogut dir que amb sorpresa–, que els enllaços en què es parlava de la constitució de la mesa del parlament eren el #Patató del món dels ‘m’agrada’ si el comparaves amb el volum del trànsit que generaven les notícies que versaven sobre el nou entreteniment de moda. Mentre la guardiola de les pensions era saquejada per segona vegada en poc més de 20 dies, l’única cosa que hauria pogut provocar una revolució a escala nacional hauria estat el descobriment d’una nova lloriguera on anar de caça.
Per a tots aquells que no n’hagueu sentit a parlar, cosa que em costaria de creure, o no sabeu com funciona, el Pokémon Go és un joc basat en la caça de petits monstres a través de la pantalla del telèfon mòbil i que ha aconseguit fer sortir de la ruïna en temps rècord la casa de videojocs Nintendo. A ells els ha salvat, la qual cosa sempre és motiu d’alegria per a la gent de bé, però la resta de la humanitat ha quedat condemnada de per vida. Des de fa una setmana, aquest joquet de realitat augmentada ha calat en l’imaginari col·lectiu més aviat que qualsevol dels èxits de #Camela. I això em dol fermament, perquè no aporten ni la meitat de la seva poesia, ni un terç del seu ritme. De vegades avançar no és sinònim de millorar.
Aquesta setmana he fet 37 anys –sé que d’una manera quasi instintiva haureu mirat la foto que il·lustra aquesta contraportada i, amablement, haureu pensat que ningú ho diria– i, gràcies al #FenomenDeLaTemporada, m’he sentit una mica més proper a ma mare. No per l’edat, sinó perquè ara he sentit sobre mes espatlles la mateixa mirada de suficiència adolescent que jo li regalava cada vegada que ella em parlava de com li agradaven les pel·lícules de #Marisol. Però ara a l’inrevés. Ja som gran i d’aquesta nova moda només he entès que aquests petits monstres se senten atrets per les barretes d’encens, en la qual cosa coincidim, perquè jo també som molt de la cosmètica per a la llar. I no us pensàssiu que és només cosa d’infants o de jovenalla. Duc refusades 3 convidades per anar d’excursió i ja m’estic quedant fora excuses.
La dita popular diu que “no hi ha temps que no torn”. Així com els nostres avantpassats de l’edat de bronze sortien a caçar mamuts per avituallar-se i no passar fred, la nostra generació, molt més epicúria, surt a caçar mopis en forma de figuretes de colorins per sentir-se acompanyats tot i estar enrevoltats de gent a qui no fan cas. La història és cíclica, però amb afegitons. Si amb les selfies allò que importava era que et veiessin fer coses, en lloc de gaudir els moments o records que allò que fas et proporcionava, amb aquesta nova febre allò que importa és demostrar les teves habilitats caçadores, tot i que ara allò que s’estili sigui ser vegà.
Mentre escric aquest darrer paràgraf, acab de veure a les notícies que hi ha hagut un tiroteig a Munic. Encara no en sabem res ni de l’autoria ni del seu abast. Però la nostra vida continua sense gaires canvis. Començ a pensar que ens hem abocat a la realitat augmentada i virtual perquè no sabem com gestionar la nostra pròpia realitat reduïda i ben real.
