Publicitat
Publicitat

El crònut i el 'xurrifrankfurt'

L'ARA es feia ressò de les cues que té la pastisseria de Nova York que s'ha inventat el crònut, un pastís meitat croissant, meitat dònut (d'aquí el nom immortal). Diu que l'amo de la pastisseria és francès i, com que viu a la ciutat de Woody Allen, ha decidit treure uns rèdits de la fusió. A propòsit d'això, el nostre diari demanava als lectors que donessin notícia de pastissos creatius catalans. Ahir, per cert, es publicava que (oh, emoció) hi ha un pastisser de Sant Celoni, Guillem Lleonart, que fa un més que elabora crònuts. Perquè després diguin que no som emprenedors. Espero amb delit que aviat algú creï la saxu , un pastís meitat sara, meitat xuxo, o el bunyol de Quaresmadà, meitat bunyol de Quaresma, meitat bunyol de Ramadà. Però, com els deia, l'ARA demanava als lectors notícies de pastisseries que facin dolços creatius. I, per tant, és de justícia que els parli d'uns pioners. D'uns mestres. D'uns genis.

Al carrer Còrsega, de Barcelona, a prop de la cocteleria Stinger, hi ha una xurreria d'aquelles que obren fins a la matinada i on hom va a fer-hi una xocolata desfeta i reparadora abans d'anar a dormir, sol o en companyia, quan s'acaba la farra. És la xurreria de després de l' after . I en aquesta xurreria hi havia (no sé si encara hi ha) els famosos xurrifrankfurts : uns xurros farcits de Frankfurt. O, si ho preferiu, uns frankfurts farcits de xurro. N'hi havia de grocs i de vermells, segons els volguessis amb gust de mostassa o amb gust de quètxup. El xurrifrankfurt no va tenir mai gaire èxit a la xurreria, quan jo hi anava a esmorzar abans d'abandonar-me al catre. Però no em sembla gaire diferent del crònut. Ara m'acuso. Sempre que el demanava era per humor. I és per això que, segurament, ja no el fan. Com si el xurrifrankfurt no fos, a la seva manera, una estructura d'estat.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF